“Como abejas atrapadas en la miel” de Esteve Ferrer

Ahir vaig anar al teatre.

Anar al teatre és un luxe. Bé, des de que estic hipotecada, tot el que costi més d’un euro és un luxe per jo. Anar al teatre és un súper-luxe. Per això no hi vaig molt sovint. Normalment un pic a l’any,generalment per Nadal.

El que més m’agrada del teatre és lo prop que sents al personatges, tenir els actors allà davant teu, a pocs metres, actuant per tu. Per un actor, fer teatre deu ser molt més complicat que fer cinema o televisió. Cada dia repetir la mateixa obra, no perdre el fil durant les dues hores de funció. Al teatre no s’admeten errors, no pots tallar i repetir l’escena. I al final, quan ja ha acabat l’obra, els personatges desapareixen i allà, saludant al públic queden els actors, les persones. El que menys m’agrada del teatre és que no m’agradi una obra. Si no m’agrada una pel·lícula, pens, “bé, la pròxima m’agradarà més” i me fa plorera els 6 euros i les 2 hores que he passat a la sala. Si no m’agrada un llibre... uff, aquí ho pas pitjor (sobre tot si m’he comprat el llibre i no és edició de butxaca!), pens que mai més trobaré un llibre que m’agradi. Si no m’agrada una obra de teatre... bé, això és el desastre, ja no ens que m’entri plorera, és que no puc deixar de pensar en la quantitat de coses que podria fer amb els (molts d’) euros que m’ha costat l’entrada.

Vaig anar a veure “Como abejas atrapadas en la miel” amb molta cura i por de que no m’agradés. El dia anterior, m’havien donat referències no massa bones (d'en Javi). I, he d’admetre, que l’obra em va agradar. I molt. Em vaig trobar a jo mateixa allà, envoltada de molta de gent, contemplant a uns actors meravellosos, amb una història que em va enganxar (una primera part interessant, una segona part insuperable), una posta en escena que em va entusiasmar (els flashbacks, els records del protagonista), gaudint com feia temps que no gaudia en el teatre. Un però (sempre ha d’haver...): el so em va parèixer una mica dolent. A jo, en sisena filera, em costava seguir algunes converses en alguns moments determinats.

Menció apart, els actors. Luisa Martín està genial (malgrat de vegades xerrava massa ràpid), dur el pes de gran part de l’obra (sobretot a la primera part). Félix Gómez... què puc dir? Crec que és un dels actors espanyols més carismàtic i li dedicaré un apartat final especial. La resta (José Luis Martínez, Ángel Burgos, Ana Trinidad e Inge Martín) perfectes en els seus (variats) papers. Crec que és un luxe veure actuar en directe i més en un cas com aquest. Estic encantada d’haver gastat (molts d') euros en veure una obra així. Si m’asseguressin que cada vegada que vaig al teatre gaudiria així, aniria més d’un pic a l’any. Malgrat sigui un súper-luxe econòmic, si és un súper-luxe en el sentit hedonista del terme, val la pena.

Apartat especial (i molt superficial) dedicat a Félix Gómez: m’encanta aquest actor des de fa temps. No negaré que un dels motius d’anar a veure aquesta obra era l’oportunitat de gaudir-lo en directe. M’agrada molt com actor. Si jo fes feina al món del cinema, el contractaria sempre. És un actor interessant, versàtil, convincent. D’aquí un parell –mallorquí- d’anys guanyarà un Goya, n’estic ben segura. A més, és d’aquesta gent que guanya amb els anys. M’agrada molt la seva veu, la trob seductora, intel·ligent i sòbria. Però, a més, m’agrada molt físicament. Ahir estava molt més atractiu que a la fotografia publicitària de l’obra: amb els cabells més llargs, grenyosos. I quan es va llevar la camisa la primera vegada vaig pensar, “mare meva, no m’ho puc creure!”. Després, quan se la va tornar llevar i també els calçons vaig pensar “uff, això ja és massa per jo!!”. Em vaig passar la resta de l’obra pendent si es despullava més... però no! Millor, perquè sinó m’hagués despistat massa! Bé, en qualsevol cas, I love Félix Gómez. A més, és d’una de les millors collites, la del 77 (la meva, òbviament!).

Visca el teatre! Visquen els actors guapos! I visquen els luxes hedonistes! (Per cert, ara m’adonat que no he escrit res sobre l’argument de l’obra, però aquest post ja és massa llarg, així que si voleu sabre més, cercau-lo per internet. Només diré que és una comèdia i un drama, que és una reflexió sobre la fama i el luxe però sobre tot sobre la cerca de la identitat, sobre qui som i qui volem ser. Em va recordar molt a una frase que ja he escrit per aquí “La felicidad no consiste en hacer lo que uno quiere hacer, consiste en querer hacer lo que uno está haciendo”).

Salut, pau, amor, euros, teatre, cinema i música pel 2008!