Pelis, pelis

Aquest dies, he estat mirant vàries pelis. Quatre concretament. Dues són revisions, les altres dues les veia per primera vegada. Dues espanyoles, dues guiris.

“Blade Runner” de Ridley Scott. Un clàssic, és clar. “Yo he visto cosas que vosotros no creeríais...”. Quin moment! No sé, crec que em va agradar més quan la vaig veure la primera vegada, supós perquè ara ja la coneixia i no m’ha aportat res nou, malgrat m’ha encantat re-visionar-la. De fet, quan la he vista ara m’ha fet pensar contínuament en un joc d’ordinador que qualcú em va deixar sobre la peli. Ostres, és que tot el temps em venia al cap el joc. Supós que això vol dir que era molt fidel a la peli. Però la peli és genial, els decorats i la fotografia meravellosos i els actors uff, què puc dir. M’encanta Harrison Ford (en general i en aquesta peli fent de Deckard), Rutger Hauer és un crack i, malgrat Sean Young no m’agrada massa, la seva Rachel m’encanta. I la banda sonora, què puc dir? Hm, és meravellosa. En qualsevol cas, és una peli una mica rara (fosca, grisa, plujosa) per una horabaixa d’agost... És graciós que aquest futur gris i plujós estigui aquí devora (2019)...

“Tocar el cielo” de Marcos Carnevale. Aquesta peli la he vista per recomanació. Són vàries històries d’immigrants espanyols i argentins, més o menys relacionats, que succeeixen en els dos països. És un drama amb qualque puntet de comèdia. M’ha agradat, la veritat. Em sent súper rara quan mir pel·lícules de les que no sé res de res, com en aquest cas, però el positiu és que així sempre sorprenen (per bé o per malament). Una història agredolça, que val la pena veure.

“A los que aman” d’Isabel Coixet. Oh, m’encanten les pelis d’Isabel Coixet, no ho puc negar. Aquesta no la veia des de que la vaig anar veure al cinema, fa ja molt. Llavors, em va encantar. Ara m’ha tornat a encantar. M’encanten les magranes, m’encanta l’esgrima. Trobar aquests dos elements en una única peli ja és un luxe. La bellesa de les imatges, els plànols fabulosos, els personatges que m’encanten i la trama, on totes les històries quadren perfectament, on tot té sentit,... Ah, m’encanta tot. I els actors, què fabulosos. “¿Qué le dijo antes, a mi esposa? ¿Qué le murmuró al oído?” “Le mentí. Le dije que la amábais”. Aquesta és de les pelis que t’adones que el cinema no és només una successió de bons diàlegs (que també. I en aquesta peli no sobra ni una coma) sinó és, sobre tot, imatge. I, de vegades, les imatges són més que suficients per explicar una història.

“Once” de John Carney. Aquesta peli la he vista sense tenir ni idea de què anava. Supós que es va estrenar en un dels meus habituals períodes d’autisme en els quals estic concentrada en qualque activitat laboral estressant (un article, una campanya, una reunió, unes correccions) que em fa oblidar que existeix qualque cosa més enllà del meu portàtil. No, no, no és vera. Realment tenia qualque referència, però equivocada. Vull dir, em vaig posar a veure una peli que no era la que m’esperava. O bé la confonc amb una altra o bé no vaig entendre bé el que vaig llegir. Ni tan sols recordava que havia guanyat un Óscar enguany! Quin desastre... jo, que era una gran cinèfila, què m’ha passat? Lamentacions apart, quan la he començada a veure he estat a punt de llevar-la, precisament per això, perquè no era el que m’he esperava. Menos mal que no ho he fet! Oh, quina peli. M’ha fallat la qualitat i la falta de traducció de les cançons, però m’ha encantat. La tornaria a veure ara mateix. Bàsicament és la història de sempre (“chico conoce chica, chica conoce chico”), però amb certes peculiaritats i una sensibilitat brutal. M’ha anat enganxat a poc a poc, a poc a poc... I al final, bé, només pensava “no, només queda mitja hora! No, només queden 20 minuts! No, només queden 10 minuts! No vull que acabi, no vull que acabi!”. I quan quedaven 10 minuts m’he asustat: no serà una d’aquestes pelis indies guais que deixen el final tan obert que sents que et prenen el pel? No, afortunadament no... Realment la peli no era el que m’esperava,però és una delícia.