Santorini

Ja que el cap de setmana se m’ha fotut (jo hauria d’estar ara a la illa d’Ios, però el temporal marí ho ha impedit), aprofitaré per recordar una altra illa on vaig estar fa dues setmanes en companyia de les meves visites: Santorini.

Santorini és un petit arxipèlag de les illes Cíclades, un destí turístic molt important, cosa que no el fa desmerèixer en bellesa i màgia. I què ho fa tan especial? Santorini (de Santa Irene) és un volcà, un volcà enfonsat.

Diuen que la seva erupció va ser responsable d’un tsunami que va fer malbé a la civilització minoica de Creta. Una erupció brutal que va enfosquir el cel terrestre durant alguns dies. També diuen que podria ser la famosa Atlàntida perduda. Sigui com sigui, és una illa preciosa, amb uns penya-segats sorprenents, plena de roca volcànica i salpicada de casetes i esglèsies blanques amb finestres i teulades blaves, tan típiques de les postals i anuncis turístics grecs. Blanc i blau dels edificis, la mar i el cel, negre i vermell fosc de la terra i les roques. El contrast de colors és fabulós.

És un lloc per anar-hi, per passejar, per gaudir sense presa, i millor en temporada baixa. Sí, hi ha molt de turistes, sí i probablement sigui així tot l’any, però així i tot val la pena anar-hi.

Jo vaig gaudir moltíssim de fer fotos i més fotos. Cada poble, cada terrassa, cada casa, cada color, cada indret és per recordar. No m’hagués importat quedar un parell de dies més.