Drets d’autor: reflexions

Aquest dies, mentre revisava les proves d’impremta d’un article (científic), m’ha donat per pensar una mica sobre els drets d’autor i la violació que es fa d’ells quan es pirateja música o cinema per Internet.

Em resulta curiós perquè, a la vida “normal”, quan fas una feina, normalment se’t paga una vegada. Per exemple, te contracten per embolicar regals per Nadal a una tenda i et paguen. En canvi, al món de la música, el cinema i la literatura, tu graves, rodes o escrius qualque cosa, et paguen i després, cada vegada que qualcú vol gaudir de la teva cançó, pel·lícula o llibre, tornes a rebre més diners. Per jo és com si, en el exemple anterior, cadascú dels que reben el regalet embolicats haguessin també de pagar per això. O no? No és que estigui en contra dels drets d’autor, però crec que durant molt d’anys s’ha abusat molt del tema –més que del tema, de parlar del tema-. Per això els músics, actors i escriptors es poden fer milionaris i un que embolica regalets de Nadal no! És clar que la situació és molt més complexa: per gravar un disc has de pagar a l’estudi, fer una pel·lícula és molt car i alguns dels seus participants cobren drets d’autor (productors, alguna estrella) i altres no i de vegades alguns escriptors editen els seus llibres pagant-los els mateixos.

El cas totalment contrari i, per jo, més extrem de tot això és la publicació d’articles científics. Si ets científic i vols publicar no guanyes res, al contrari, de vegades has de pagar per publicar. No només això, sinó que tots els drets passen a la revista que, òbviament, sí que guanya diners en la seva distribució. Així que, com queda l’autor? Com una simple màquina de “fabricar” articles (freqüentment en el seu temps lliure), darrera els quals sol haver una gran despesa econòmica (sobre tot en el camp de la investigació marina, on mostrejar el que sigui es caríssim) que únicament es veu compensada per la felicitat de veure el teu article publicat en paper de revista “mono”. I jo em demano... perquè he de pagar diners si vull tenir una cançó de (posem per cas) Miguel Bosé si ell pot llegir els meus articles (en el remot cas que li interessessin) de forma gratuïta o bé pagant a tercers (la editorial que publica la revista)? És com si els diners que jo gasto en un CD de Miguel Bosé fossin a caure exclusivament en mans dels que han editat el CD i ell no guanyés ni un euro. És una mica trist això de ser científic, no? Òbviament, qui fa ciència sap que no es farà mai milionari però... no està el món una mica malament repartit?

A la foto, un petit pesquer sortint a la mar en una horabaixa de tardor a Georgioupoli (Creta), que no té res a veure però que m'ha fet sentir nostàlgia dels meus dies en altres mars illenques.