Al paradís

Un dia del mes de juny de 2006, dormint en un vaixell amarrat al port de Cabrera, després d’un vespre agradable però que es va quedar curt respecte a les perspectives, em vaig despertar d’un estrany malson amb una sensació tan forta com real: mai més tornaria a aquella illa.

Han hagut de passar quasi tres anys per contradir aquella sensació.

Tres anys.

Tres anys no pareix massa temps, però si tenim en comte que durant els 4 anys anteriors, les meves visites a Cabrera eren més o menys habituals, aquella sensació (premonició?) que vaig tenir aquell dia es va convertir en una cosa ben real. De fet, no he tornat mai més a Cabrera pels motius que (quasi) sempre m’havien dut allà: campanyes.

Cabrera és, per jo, un d’aquest llocs on tornaria sempre. N’hi ha pocs d’aquest. Probablement els podria contar amb els dits d’una mà. Llocs on podria anar i anar i no em cansaria mai de mirar-los, de gaudir-los, de passar-me temps i més temps.

Em costa xerrar de manera neutral de la meva darrera visita a Cabrera: va ser fabulosa. Dies i dies de pluja varen posposar una visita que, al darrer moment, quasi s’ha de suspendre per problemes diguem que burocràtics. Afortunadament, aquell dia teníem (a la fi) els astres al nostre favor i varen gaudir d’un dia perfecte: un lloc fabulós, un temps esplèndid, unes vistes fantàstiques, una activitat fabulosa i una companyia estupenda.

Les més de 300 fotos en són testimoni clar.

La pujada al castell amb les seves vistes. El dinar a la platja, amb els blaus de la mar magnífics clavats per sempre a la meva retina. El darrer esforç fins arribar a contemplar (només contemplar d’enfora, el temps no permetia més) el far de n’Ensiola. I hores i hores d’amena xerrada. I l’anada i tornada en vaixell. I la visita a la cova blava. I el darrer tram de tornada, quasi corrent per no fer tard. I... I... I...

De tant en tant, és un plaer fer una volta pel paradís.