“Pandora al Congo” d’Albert Sánchez Piñol

Aquest llibre va ser una de les meves adquisicions en el darrer Sant Jordi. Vaig descobrir aquest autor fa quasi un any, curiosament per terres cretenques, quan va arribar a les meves mans com un regal inesperat que va culminar una setmana plena d’estranyes casualitats.

Hi ha diferències i semblances entre aquell llibre-regal-inesperat, “Tretze tristos tràngols”, un conjunt de 13 comtes, i aquest, una novel·la de més de 500 pàgines. Dels comtes em va agradar molt sobre tot la mescla de realitat i ficció, cosa que també m’he trobat en aquesta novel·la.

“Pandora al Congo” és un llibre dins un llibre, o molt de llibres dins un llibres, o moltes històries dins una mateixa història. El protagonista, Thomas Thomson, ens conta la història d’un llibre que va escriure 60 anys enrere, quan només era un jovenet que escrivia novel·les barates com a negre literari i accepta, com a encàrrec, narrar la història que li ha de contar Marcus Garvey, un home condemnat a mort a Londres, just abans dels inicis de la I Guerra Mundial, per haver assassinat a dos germans aristòcrates, durant una expedició al Congo. Thomsom s’acaba obsessionant per la història que li acabarà marcant tant en la seva vida professional com personal.

He viscut aquest llibre com si realment fossin varis llibres. Havia parts que no podia aturar de llegir, totalment enganxada mentre que altres parts, que em pareixien terrorífiques, les hauria botat directament. Realitat i ficció, amor i terror, blanc i negre. És una història de dualitats també. M’ha semblat un llibre dens, en el sentit que li pots trobar mil lectures, però amb uns tocs d’humor bastant simpàtics i sorprenents, sobre tot quan es troben en mig de moments tràgics. És una novel·la d’aventures, però també d’intriga, una història d’amor i, si se vol anar més enllà, una reflexió sobre la societat, els éssers humans, la maldat i la bondat. Em va agradar molt el començament, els inicis de Thomsom, com es va involucrar en l’aventura. També l’inici de l’expedició al Congo, fins que arriben a la clariana on comencen a passar coses estranyes. De la part més fantàstica, l’arribada dels tècton (criatures intra-terrestres) em varen horroritzar alguns passatges particularment claustrofòbics (he d’admetre que aquesta part la he llegida per damunt, em semblava terrorífica i no m’agrada el terror). I la part final, ja a Londres, m’ha semblat una manera molt encertada per acabar una història com aquesta.

És curiós, però, com ens tracten de manipular. A la contraportada del llibre, després d’una petita descripció de l’argument, hi ha aquesta frase “Si a La pell freda[*] es vol destruir l’enemic, a Pandora al Congo es construeix la invenció de l’amor”. Vaig estar a punt de no comprar el llibre per aquesta frase: no em feia ganes llegir res empallegós, però la curiositat va poder amb jo. Com enllaçar una història d’aventures al Congo amb una història d’amor tan, suposadament, potent? Sincerament, aquesta part sobre l’amor és la que menys m’ha agradat de tot el llibre. De fet, em pareix una part totalment prescindible, crec que no aporta res a la història, almenys per jo.

Em quedo amb la frase que tanca la novel·la: “El Congo. Un oceà verd. I, sota els arbres, no res.”

[*] És curiós que havent-me llegit dos llibres d’aquest autor, encara no he llegit el seu major èxit, “La pell freda”. Suposo que qualque dia el llegiré.