Casualitats

La vida està plena de casualitats, coincidències. També lis podríem dir senyals o premonicions, depenent de la filosofia que volem aplicar i la fe o falta de fe que tenim en front d’esdeveniments que no sempre podem explicar.

Fa un parell de dies, el telèfon em va despertar a unes hores a les que normalment ja estic aixecada i, fins i tot, de camí cap a la feina. Havia anat a jeure tard i vaig decidir dormir una micona més. La telefonada era d’una empresa de transport, que tenia un paquet per jo (uns documents que m’enviaven de Sa Roqueta) i no sabien on dur-lo. En obrir les persianes (gregues, no mallorquines, gran diferència) em va sorprendre un renou. No, em va sorprendre la falta d’un renou: les cigarres, que normalment comencen a cantar devers les 7 (o abans!) estaven callades. I eren més de les 8. Fins un quart d’hora o vint minuts més tard, no varen començar amb el seu cant. Em va parèixer estrany. El paquet que m’enviaven, a part dels documents, duia un regal inesperat del que ja vaig xerrar aquí. Va ser una gran sorpresa. Un llibre. Es diu “Tretze tristos tràngols” d’Albert Sánchez Piñol. És un llibre de contes, tretze, com bé diu el títol. No va ser fins unes 24 hores després quan vaig caure en una coincidència: un dels llibres que han viatjat amb jo en el meu exili, el que ara mateix m'estic llegint, se diu “El cuento número trece” de Diane Setterfield. Quina casualitat.

L’endemà, en sortir amb la bici cap a la feina, vaig veure uns corbs en els terrenys del apartaments. No els vaig fer molt de cas, malgrat per aquesta zona no n’hi ha molts. Aquell vespre, el meu veïnat em va contar que s’havia sorprés aquell dematí quan es va trobar uns corbs grallant. En sol haver a l’antiga base militar americana, però mai no arriben fins aquí dalt. Li va semblar estrany, un mal auguri?. Aquella mateixa horabaixa, a la platja on ell hi era, va morir un home. Estava tombat, prenent el sol, suposadament dormint. Quan la seva família va sortir de l’aigua, se’n varen adonar que era mort. El meu pobre veïnat estava ben commocionat, perquè l’home era només a un parell de metres d’on ell xerrava amb uns amics. I, de cop i volta, era mort. Quina casualitat.

Pareix que els animalons d’aquest indrets ens avisen quant un fet (bo o dolent) altera la nostra vida rutinària. És estrany. Casualitats...

La foto, colors, simplement colors.