“El violonchelista de Sarajevo” de Steven Galloway

Darrerament m’he especialitzat en llegir llibres que no peguen massa amb l’època estival, calorosa i, suposadament, despreocupada que vivim actualment: primer va ser una història sobre una tempesta de gel i ara una història sobre una guerra.

Tinc records difusos sobre la guerra de Bòsnia i el setge de Sarajevo: record que varen formar part de la meva adolescència, però que no entenia res. Curiosament, llegint aquest llibre, he sentit la necessitat de rememorar una mica d’història recent, he cercat per Internet, he llegit... i segueix sense entendre res.

El llibre conta la història de varis personatges que intenten sobreviure en una ciutat assetjada, on el límit entre la vida i la mort és tan difús com inesperat, on sortir a cercar aigua o comprar pa pot implicar la mort i on tenir electricitat a casa és tot una benedicció.

El violoncel·lista del que parla el títol és un músic que, després de veure morir a 22 persones mentre feien coa per comprar pa, decideix baixar al forat que ha quedat després de l’atac i tocar amb el seu violoncel durant 22 dies. Per lo vist, està basat en un cas real. Quantes històries tan reals i dures com aquesta es varen viure a Sarajevo durant el setge? Centenar, milers.

És un llibre dur i trist. Com sinó pot ser un llibre que tracta sobre una guerra? Deu ser molt difícil escriure sobre guerra, odi i dolor. El llibre té petits detalls que de vegades te fan somriure, però he enyorat una mica de positivisme. Ja sé que deu ser molt difícil veure les coses en positiu quan la teva vida queda destrossada i hi ha un franctirador en cada cap de cantó, però necessitem una mica d’esperança, d’il·lusió.

Aquest llibre és quasi, quasi poesia. Un poema de la guerra.