Ja arriba...

Tot comença un dia que te’n vas a la platja i has de fugir d’ella sota la pluja.

I l’endemà, quan mires per la finestra i et trobes el cel molt ennuvolat, penses “Tornarà ploure?”.

Després, un vespre, te despertes a una hora intempestiva i t’has de tapar amb els llençols, perquè tens fred.

I, és clar, te n’adones que ja arriben els primers senyals... ja arriba, ja està aquí a prop... la tardor!

Jo, que sóc signe de foc, que sóc amant de l’estiu i tot el que l’envolta, sempre sento coses molt rares quan arriba la tardor. Ràbia de no haver aprofitat l’estiu tant com hauria, tristesa perquè els dies s’acurcen i la temperatura baixa, sorpresa perquè, una vegada més, l’estiu ha passat massa ràpid.

Enguany, però sent fins i tot certa il·lusió de què arribi la tardor. Per canviar. Per sentir noves coses. Per tornar a la realitat. Per rebre la pluja. També va bé un canvi. Un estiu etern seria probablement avorrit. (O igual no!).

És curiós, però, l’any passat vaig començar a pensar en la tardor un mes més tard que enguany, malgrat la pluja ja arribés per setembre. Però eren altres mars, altres illes, altres temps.

A la foto, la badia d'Alcúdia ennuvolada, diumenge passat, dia de platja i pluja.