“La chica que soñaba con una cerilla y un bidón de gasolina” de Stieg Larsson

L’altre dia me’n vaig adonar que no havia escrit res sobre la segona part de la trilogia Millenium, que fa poc vaig llegir.

Com ja vaig dir quan vaig comentar la primera part d’aquesta trilogia, poc puc afegir a tot el que ja s’ha dit sobre aquests llibres i el seu autor. Així i tot, cada dia descobreixo coses noves sobre aquesta sèrie. Resulta que Larsson en volia fer 10, de llibres sobre Millennium. I per lo vist va deixar escrites unes 200 pàgines del quart llibre que, segons pareix, ara acabaran. No sé si m’agrada la idea. No serà Larsson, per molt que ho tractin d’imitar. I els personatges eren seus. No se’ls haurien de robar.

En qualsevol cas, he d’admetre que vaig arribar a aquest llibre amb molta curiositat, amb el bon gust que m’havia deixat el primer llibre (bon gust perquè em va agradar, malgrat la seva duresa) i amb ganes de sabre com podria continuar una història que ja va quedar ben tancada en la primera part. Però, és clar, això no és una continuació de la història anterior: és una continuació de les vides dels seus protagonistes, però amb una història si no totalment, sí bastant diferent (però centrada, de nou, en homes que odien a les dones).

La primera part del llibre em va parèixer molt curiosa, amb la protagonista Lisbeth Salander a l’altra banda de l’Atlàntic, gaudint de la vida a base de matemàtiques i platges caribenyes. Però la vida segueix a la redacció de Millennium i noves històries inundaran les seves pàgines. Pareix que les vides de Lisbeth i Mikael s’han separat però un fet tràgic les torna a creuar fins a uns nivells inimaginables.

És un llibre dur, molt més que el primer. Malgrat la seva duresa, m’ha agradat molt com la història, una vegada més, quadra perfectament. I com moltes coses que havien quedat a l’aire a la primera part s’expliquen aquí. Sobre tot l’esgarrifosa història de Lisbeth. Mare meva, jo no hauria pogut imaginar mai una història així. Ah, però vaig descobrir una cosa unes 40 pàgines abans que el protagonista. Ai, com m’agrada avançar-me a les conclusions dels personatges dels llibres i pel·lícules!

Per cert, tota la història del teorema de Fermat i Lisbeth crec que ha estat massa. Aquest teorema era quasi un mite en la meva època (molt llunyana) d'estudiant de matemàtiques i veure com Lisbeth resol un teorema que ha dut de cap a tants matemàtics i aficionats m’ha semblat surrealista. Però bé, Lisbeth no és una al·lota normal, ja ho sabem!

Ara s’ha estrenat la pel·lícula d’aquest segon llibre. M’agradaria veure-la, com també la primera que encara no he vist. Qualque dia. Ja tinc ganes de llegir el tercer, però abans necessito un parell de llibres més tranquils, més “blancs”, menys durs.