Quina sort això de viatjar tant...

Durant aquests darrers temps en els quals m’he vist submergida en una voràgine viatgera laboral, he hagut de sentir molt de pics unes paraules que, de tant sentir-les, quasi s'han convertit per jo en un mantra qualsevol: “quina sort això de viatjar tant...”.

I sí, és una sort viatjar tant.

O no.

Però també té les seves parts negatives. I moltes.

En primer lloc, quan li dius a la gent que te’n vas a Escòcia o a Itàlia, tothom pensa que ha de ser preciós. I sí, segurament ho és, però per desgràcia molt probablement tu no ho veuràs.

Perquè, malgrat no ho sembli, quan te’n vas a un viatge laboral, el que més fas és precisament això: feina. I això normalment consisteix en tancar-te a un lloc petit (i generalment lleig) amb molta més gent, a sentir les seves històries, contar les teves o simplement discutir. I, de vegades, aquestes discussions arriben a ser desagradables. I, és clar, quan acaba la reunió te pots anar a passejar i gaudir del lloc que t’envolta, sobre tot si fa bon temps. Però en general aquestes reunions acaben quan ja fa fosc i estàs tan rebentat i/o emprenyat que l’únic que vols és una bona dutxa (o un bany, si tens la sort de tenir banyera!), qualque cosa per menjar i dormir. Així que, de vegades te és ben igual on sigui la reunió perquè probablement només veuràs la sala on se fa i la teva habitació de l’hotel.

De vegades, si la reunió és a una gran ciutat i l’hotel està situat a un lloc cèntric, pots fer una bona passejada el vespre, per moure els músculs i cremar les calories que menges. Perquè de vegades tens la sensació de què només fas això: treballar i menjar. Perquè, de fet, és lo únic que fas. Però també pot ser que la reunió sigui a un lloc aïllat de la civilització on el teu únic exercici és pujar i baixar les escales de la teva habitació a la sala de reunions. I prou.

I quan te perden la maleta? I arribes al teu destí cansada del viatge, suada, amb ganes d’una dutxa i posar-te roba neta... i no pots! I, és clar, l’endemà, quan comença la reunió, has d’anar amb la camiseta vella que uses per viatjar i feta un desastre, quan tots i totes se presenten moníssims, degudament endiumenjats i emetent unes oloretes delicioses. I quan te veus obligada a celebrar el teu aniversari lluny de ca teva, dels teus estimats i envoltada de quasi-desconeguts?

És clar que hi ha reunions meravelloses en les quals els mateixos organitzadors te duen de passeig i temps meravellosos en els quals te’n pots quedar un dia o dos extra (òbviament, pagat pel teu compte, és clar!) per gaudir del lloc. Però no sempre és així. De fet, quasi mai és així.
Sí, és una sort viatjar tant. Però quan ho fas, aprens a valorar moltíssim la vida rutinària, el teu sofà i tantes coses de la vida diària que, d’una altra manera, probablement avorriries.

La foto, una autopista al cel en un vol Madrid-Amsterdam. Crec. També podria haver estat qualsevol altre.