Un parell de reflexions doctorals

Durant les setmanes anteriors a les festes, en les quals he estat temporalment envoltada per un entorn científic diguem-li que “pur”, han sorgit moltes reflexions i converses entre els joves investigadors que hem compartit cafès, dinars i fred, molt de fred.

Un dels temes curiosos és lo diferent que són els estudiants de doctorat a Espanya o al Regne Unit. Millor dit, el diferent tracte que reben: mentre que a Espanya usualment són considerats com a mà d’obra barata, en terres més nòrdiques són considerats directament científics. Això, és clar, es veu reflectit no només en el tipus de feina que fan (i, per tant, en les facilitats i/o dificultats per assolir el que és, suposadament el seu objectiu: fer una tesi doctoral) sinó també en els seus ingressos.

Una altra qüestió és la facilitat amb la que se suposa que una persona ha d’abordar una tesi per plaer. És a dir, som molts els estudiants de doctorat que compaginem l’elaboració de la tesi amb altres feines més o menys relacionades amb el món científic. És això normal? Jo crec que no, almenys no ho hauria de ser. Els doctorands som treballadors (o estudiants, segons se vulgui mirar) però fem una feina que hauria d’estar sempre remunerada. Però, és clar, un que es dedica a la ciència sap que no es farà ric mai (especialment a Espanya) així que pareix normal que un se dediqui durant els seus caps de setmana, festius i vacances a treballar. Malgrat sigui per un projecte més o menys personal, com pot ser una tesi.

I, per últim (dic per últim per acabar, perquè són moltes més les coses que vàrem parlar) és la incertesa sobre el futur i, en molt de casos, sobre el present. Són molts els joves que abandonen els seus països per tenir l’oportunitat de desenvolupar unes feines que a Espanya són impossibles d’aconseguir. Tenen una beca, passen una sèrie d’anys en una Universitat estrangera de més o menys prestigi i acaben una tesi (normalment varis mesos després de què la subvenció s’hagi acabat). Ja són doctors. I ara què? Continuar a l’estranger? Intentar tornar al teu país sabent que mai no te valoraran com haurien, a lluitar contra una administració i una societat que no valora en absolut a la comunitat científica? Què passa si vols formar una família?

Cada vegada més entenc a la perfecció les paraules que ens va dir un professor en la meva època d’estudiant de Biologia: “sou uns somniadors”. Sí, ho som. Però deixeu-nos somniar, per favor!

A la foto, Universitat d’Aberdeen (Escòcia), fundada al 1494, molt enfora del 1978, quan es va constituir la Universitat de les nostres illes.