"Flashforward" de Robert J. Sawyer

El primer que he de dir és que odio comprar llibres amb la portada de la pel·lícula (sèrie de televisió en aquest cas) que s’ha fet a partir d’ells, però en aquest cas no em va quedar altre remei: varen treure aquesta novel·la arrel de l’èxit televisiu de la sèrie i, si havia estat publicada abans (no ho sé, però crec que no), no hagués estat senzill trobar-la.

Ja he escrit en altres ocasions (com aquí) sobre les freqüentment difícils relacions llibres-pel·lícules. Són dos mitjans molt diferents, blablabla. En aquest cas, però la relació és molt lleugera: llibre i sèrie comparteixen títol i esdeveniment desenvolupant de tota la història. I prou.

La primera vegada que vaig sentir parlar d’aquesta història va ser per casualitat, un dia (crec que l’estiu passat) vaig trobar el tràiler de la sèrie per Internet i em va parèixer prou interessant per donar-li una oportunitat: l’esvaïment de tot el món durant uns minuts provoca una catàstrofe mundial però també personal ja que durant aquest temps tots visualitzen el seu futur 6 mesos després. El plantejament és, quant menys, fabulós! Què faríem si sabéssim com seria la nostra vida d’aquí sis mesos? Si el que veiem ens agrada, passaríem por de no aconseguir-lo? En canvi, si ens desagradés, ho podríem canviar? Com? La sèrie, però s’ha tornat una mica estranya per jo (de fet, diuen que l’han aturada per “millorar guions”) i, de vegades, tinc la sensació de què no saben com continuar-la: s’han obert tant de fronts que, perquè tot quadri, hauran de fer malabars. A més, no m’agrada massa com estan evolucionant alguns personatges. Jo, amb aquesta història i aquest personatges, hauria anat cap a una altra banda, però bé, això són parides personals meves.

Tot d’una vaig sabre que la sèrie estava basada en un llibre, el vaig intentar aconseguir. Finalment, el vaig comprar en un viatge a Màlaga, fa un parell de mesos. Què bé, què bé, què bé! Tanta il·lusió em va fer que va provocar la meva desconcentració de la novel·la que estava llegint. I, en acabar-la, vaig començar amb aquesta tot d’una!

Com ja he dit, poca cosa comparteixen llibre i sèrie de televisió. A part del títol i l’esvaïment de tot el món, només alguns personatges de la sèrie tenen alguns “restes” de personatges del llibre (noms inclosos): un que veu el seu futur amb una dóna que no és la seva parella actual, un altre que no veu res,... i poc més. Ni tan sols els esvaïment és igual: mentre que al llibre el que veuen és el seu futur vint anys després, a la sèrie és només sis mesos després. També la sensació dels personatges davant aquestes visions és una mica diferent: al llibre ho conten quasi com a espectadors, mentre que a la sèrie són com a somnis. Això sí, al llibre no hi ha tant de misteri envoltant l’esvaïment: des de la primera pàgina apunten cap on van els tirs. I no hi ha ni misteriosos homes que no s’han esvaït, ni esvaïments passats en països africans, ni estranys complots governamentals o militars. Res. Només hi ha un esvaïment, una visió del futur que altera (o no) la vida dels seus protagonistes, una explicació més o menys científica (i més o menys fictícia. Per qualque cosa el gènere es diu ciència-ficció, no?) i un final més fictici que científic i quasi més espiritual que real.

El llibre està molt bé. Comença i acaba. Tot és clar i prou. Et fa reflexionar tant com la sèrie. O més. Perquè a la sèrie s’estan perdent amb misteris, complots i mil històries que no sé jo com acabaran. El que crec ben cert és que no tindrà un final com el llibre, no crec que el considerin apropiat per a una sèrie de televisió d'èxit. De fet, el llibre té un component científic que, almenys de moment, a la sèrie només s’insinua: teories físiques i acceleradors de partícules. No ho sé, si ho treballen bé podria quedar una sèrie interessant, però també la poden cagar.

Una cosa que m’agrada molt d’aquesta història és que et fa plantejar-te coses. Què passaria si coneguéssim el nostre futur? Canviaríem la nostra forma de viure? És possible conèixer realment el futur? És aquest immutable o està predeterminat? Existeix una línia temporal alternativa, és a dir, hi ha molt de móns diferents? Cada vegada que prenen una decisió, el món es divideix en dues línees paral·leles, en dos móns paral·lels? Existeix la Interpretació Transaccional? Les coses són com són i prou, sense possibilitat d’alterar-les? O podem triar la nostra vida, el nostre futur?

Òbviament, no hi ha resposta per cap d’aquestes preguntes, però què és de guapo que una història faci que te les plantegis. No està malament pensar una mica de tant en tant.