"Historias de San Valentín" de Garry Marshall

Tinc un problema

Darrerament, no m’agraden les pel·lícules que veig. [*]

Què tinc, doctor?

Així que no sé si: (1) deixar d’anar al cinema; (2) anar més al cinema (per allò d’augmentar la probabilitat de veure una pel·lícula que m’agradi) o (3) triar millor les pelis que vaig a veure.

Sincerament, d’aquesta pel·lícula no esperava que fos la pel·lícula de l’any, ni que em canviés la vida, ni que m’entusiasmés. Simplement, esperava passar una horabaixa entretinguda amb les amigues mirant una peli nyonya per després comentar-la, riure’ns una estona i concloure que, això de l’amor, és molt complicat.

Però ni això.

Perquè a més, amb tant de actors guapos i famosos, m’esperava una cosa una mica més... decent? entretinguda? creïble?

Quan la peli va començar, amb una veu en off, vaig pensar “oh, oh, aquests volen imitar Love Actually”. I sí, efectivament, pareix un intent de remake (dolent) de Love Actually. Però a l’americana. Però sense bones idees. Tot s’ha de dir, Love Actually no em va entusiasmar massa al cinema, però quan la he vista en successives ocasions, l’ha he trobat molt agradable, amena, entretinguda i amb algunes històries que m’encanten. En canvi, Historias de San Valentín no crec que m’arribi a agradar mai. De fet, no crec que la torni a veure mai. De totes les històries que es conten i creuen, no hi ha cap ni una que m’enganxi, cap ni una que digui “oh, què bé!” o “oh, quina llàstima!”. Ni tan sols un “oh, què guay!”. Res.

Perquè, a més, vaig sortir (vàrem hauria de dir, perquè no vaig ser la única amb aquesta impressió) del cinema amb una única sensació: indiferència. Cap conclusió, cap sensació. Res. Ni “oh, l’amor és meravellós”. Ni “oh, l’amor és una merda”. Ni “oh, l’amor és molt complicat”. No. Res. El no res.

Tal vegada hauria de fer cas a la meva germana i tornar a veure pel·lícules en versió original en idiomes que desconec, com fèiem fa molts (i molts) d’anys, i deixar-me de cinema comercial. Bé, com que he guanyat una entrada gratuïta a un concurs (familiar) sobre els guanyadors dels Goyas [**], hi tornaré. I, per una vegada, intentaré triar millor.

[*] Hauria de precisar: no m’agraden les pel·lícules que vaig a veure al cinema. A la televisió, en veig molt poques. Però l’altre dia vaig veure “Camino” de Javier Fesser i sí que em va agradar.

[**] Com pot ser que m’agradin més les cerimònies d’entrega de premis de cinema que les pelis en el cinema?