"Querido John" de Lasse Hallstrom

Vaig veure aquesta pel·lícula fa ja dues setmanes i només puc dir una cosa: vaig plorar molt. Això de plorar en el cinema no sé si és bo o dolent, però a jo, de vegades, m’encanta. I quan vaig anar a veure aquesta peli ja sabia que, molt probablement, acabaria plorant.

La història d’amor entre un soldat americà (el John del títol) i una jove estudiant universitària és el fil conductor d’aquesta història, però no és lo únic. No és la típica pel·lícula romàntica que no té més que això, una història d’amor més o menys interessant, més o menys apassionada, més o menys creïble. Sí, es coneixen, s’enamoren apassionadament però el ha de continuar amb la seva feina a l’estranger i ella a de continuar amb la seva vida d’estudiant. Intercanvien cartes, intercanvien promeses. Però la realitat, el dia a dia, els esdeveniments que alteren les nostres vides, els petits detalls, la frustració, les esperances,... Tot, tot això i molt més és el que dirigeix les nostres històries i, en aquest cas, la història d’amor (i perquè no, desamor) del seus protagonistes, la seva relació amb la gent que lis envolta (pares, amics), les seves vides, el seu present i futur.

La pel·lícula està basada en un llibre de Nicholas Sparks, del qual ja vaig llegir “El diario de Noah” i vaig veure la pel·lícula inspirada en ell. Aquesta història, com la de Noah, te toca la fibra sensible no només perquè xerra d’amor, també del pas del temps, dels amors que duren més enllà del pas del temps, de les situacions i de la joventut. I no només de l’amor de parella, sinó també l’amor cap a familiars, cap a amics, de l’evolució de l’amor.

Va arribar un punt que vaig pensar “Com comenci a plorar, no aturaré”. I, efectivament, quan vaig començar no vaig poder aturar! Quin gust! De vegades, relaxa molt això de plorar en el cinema. La vaig gaudir molt aquesta peli, sí senyor. Igual estaria bé llegir el llibre.