De viatge a Bulgària

Al viatge d’anada, vaig trigar quasi 20 hores en arribar al meu destí.
Al viatge de tornada, vaig trigar quasi 18 hores en arribar al meu destí.

Al viatge d’anada, me’n vaig trobar a l’aeroport de Barajas-Madrid a Andoni Zubizarreta, un dels pocs futbolistes retirats que seria capaç de reconèixer pel carrer.
Al viatge de tornada, me’n vaig trobar a l’aeroport de Barajas-Madrid centenars de seguidors de l’Intern de Milà i del Bayern de Munich que anaven a la final de la Lliga de Campions.

Al viatge d’anada, vaig pitar quatre pics en un dels tres controls que vaig passar, en els quals em varen fer treure el portàtil i els potets amb líquids i em varen fer llevar cinturó, rellotge i jaqueta.
Al viatge de tornada, no vaig pitar en cap dels tres controls que vaig passar, en els quals em varen fer treure el portàtil i els potets amb líquids i em varen fer llevar cinturó, rellotge, jaqueta i sabates.

Al viatge d’anada, vàrem fer una aturada de quasi sis hores a Budapest, que vàrem aprofitar per pegar un bot al centre de ciutat on diluviava, no vàrem veure res i vàrem viure experiències tan surrealistes que quasi millor ni recordar-les (entre elles, agafar un taxi il·legal per tornar a l’aeroport).
Al viatge de tornada, vàrem fer una aturada de més de quatre hores a Budapest, que vàrem aprofitar per fer una mica de feina, malgrat ens quèiem de son damunt el portàtil.

Al viatge d’anada, el nostre avió Budapest-Varna era tan petit que pareixia més un jet privat que un avió comercial. I es movia com una batedora.
Al viatge de tornada, el nostre avió Budapest-Varna era tan petit que pareixia més un jet privat que un avió comercial. Però no es va moure gens ni mica.

Ja ho diuen això de què quan viatges, lo important és el camí!
A la foto, farola de Budapest. Una de les poques coses que vaig veure d’aquesta ciutat (que no sé com qualificar).

Gaudint del cinema

Ja que darrerament he escrit poc de cinema (bàsicament perquè he estat bastant de temps sense anar-hi) , avui em desfogaré escrivint sobre les darreres pel·lícules que he anat a veure. Sí, sí, pel·lícules. No una. Ni dues, sinó tres. Tres pel·lícules en un lapsus de temps relativament petit. M’estaré tornant cinèfaga en lloc de cinèfila?

Crec que era inevitable, amb una professió com la meva, anar a veure “Océanos” de Jacques Perrin y Jacques Cluzaud. O no. Perquè en això dels documentals sobre natura en general i sobre el medi marí en particular ja s’ha fet i s’ha vist (quasi) de tot. Malgrat això, veure “Océanos” és una experiència més que recomanable tant per aficionats a documentals com per amants de la natura i el món marí. Imatges espectaculars, sorprenents, d’una qualitat increïble,, les més o menys típiques de cetacis i altres grans bestioles marines, però també imatges noves, seqüències no tan habituals, personatges (és a dir, animalons) quasi desconeguts i un missatge final clar: hem de cuidar la nostra mar, hem de preservar la nostra natura.

“Que se mueran los feos” de Nacho G. Velilla és una altra història. Una peli divertida, entretinguda, amb personatges que et cauen bé (malgrat tot) i secundaris que envolten perfectament a uns protagonistes que (tant en Javier Cámara com na Carmen Machi) m’encanten. Vaig riure bastant i em va deixar una bona sensació final. Tant previsible com imprevisible (sé que és contradictori, però com que hi ha vàries històries dins la mateixa història, això és perfectament viable! I ho és!). Per passar una bona estona en el cinema i aprendre a riure’ns de nosaltres mateixos.

Vaig anar a veure “Alicia en el País de las Maravillas” de Tim Burton entre la il·lusió de veure una nova peli de Burton i la precaució de coses que m’havien contat o havia llegit. En primer lloc, malgrat el seu títol, la peli no conta la mateixa història que el llibre de Lewis Carroll del qual agafa el títol (i que vaig rellegir estant per la mar cretenca) ni del següent, sinó que és una continuació de la història, amb una Alícia més major, arribant a una edat adulta en la que s’ha de decidir entre fer el que ha de fer i el que vol fer. I, amb tot el que representa la Alícia original (incloent teories biològiques), no sabia ben bé si el que em trobaria m’agradaria o me decebria moltíssim. Idó bé, em va agradar molt, malgrat el Wonderland de Burton és més fosc i tètric del que a jo m’agradaria (cosa que no em va sorprendre gens) i alguns personatges van passats de rosca (tant de caracterització com d’actuació). La història és amena, ben enfilada amb l’anterior i que et fa sentir curiositat per el què passarà després. Però (sempre ha d’haver un però!) li falta la transcendència de l’obra de Carrol, el mirar més enllà de la història (fantàstica, però en el fons simple) que amaga molt més del que conta. Però bé, el cinema és espectacle i la pel·lícula és espectacular. I el personatge d’Alícia, amb el que de vegades em sent identificada, ha evolucionat com jo crec que a Lewis Carroll li hagués agradat: una heroïna adulta, decidida, però que no oblida la màgia del món de la infantesa. Ah, no la vaig veure en 3D, perquè això de haver de posar-se unes ulleres damunt unes ulleres no va ser una experiència que m’agradés massa en el seu moment.

Mal de cor

Avui tinc mal de cor.

És una sensació estranya aquesta, sobre tot perquè no sé ben bé d’on bé. No me l’han trencat ni tinc cap motiu concret perquè em faci mal. Però avui tinc mal de cor.

És més bé una sensació general, com una melancolia que m’ha tocat puntualment i fa que s’estrenyi el cor. En general, el meu cor és allà, on ha d’estar, on sempre ha estat, fent la seva feina tan rutinària com imprescindible. Però avui, ho sento. Sé que està allà, ben endins del meu cos. Ho noto.

I ha estat estrany, perquè el mal de cor m’ha vingut de cop. Així, com si no res, en mig de la feina, mentre escoltava aquesta cançó, he sentit aquest estrany mal de cor.

I, el que és més curiós, es que fa un parell de setmanes ja em vaig aixecar amb mal de cor.

Així, com si res, vaig obrir els ulls, me’n vaig aixecar i vaig començar a sentir el meu cor, estava allà, patint i em va envair aquesta sensació general de melancolia que en aquell moment em va sorprendre, i a la que a dia d’avui ja quasi, quasi m’he avesat.

Serà que m’estic fent gran.

O igual és culpa de la cançó, o de la primavera o de l’al·lèrgia.

O tal vegada no té explicació.

A la foto, la meva nova orquídia, que malgrat el mal de cor, me l’omple de goig cada vegada que la veig.

A una peixera invertida

Ahir em vaig sentir com un peix dins una peixera. Però a l’inrevés.

A l’inrevés perquè on jo hi era no hi havia aigua. I a l’altra banda del vidre, tot era aigua.

Pluja, pluja i més pluja.

I els carrers ja no eren carrers, sinó rius on els cotxes nedaven.

I havia caos. I aigua per tot. Fins i tot, en un moment donat, va començar a entrar aigua en la nostra peixera! Així que vàrem sortir a un exterior mig cobert, per tal d’eliminar l’excés d’aigua (i desatacar els desguassos) que posava en perill l’estanquitat de la nostra peixera.

I tots els peixets, allà, dins la nostra peixera eixuta, contemplàvem l’exterior entre emocionats davant la novetat i espantats pensant que, en qualque moment, haurien d’abandonar el nostre micro-món eixut i sortir allà fóra. A la realitat.

I avui... Avui ha tornat ser un dia normal. Però l’atmosfera estava tan, tan neta que quasi ni necessitava ulleres per veure les coses ben nítides. Quasi.

A la foto, un món exterior ple d’aigua des de la seguretat dels llindars de la peixera invertida.