A una peixera invertida

Ahir em vaig sentir com un peix dins una peixera. Però a l’inrevés.

A l’inrevés perquè on jo hi era no hi havia aigua. I a l’altra banda del vidre, tot era aigua.

Pluja, pluja i més pluja.

I els carrers ja no eren carrers, sinó rius on els cotxes nedaven.

I havia caos. I aigua per tot. Fins i tot, en un moment donat, va començar a entrar aigua en la nostra peixera! Així que vàrem sortir a un exterior mig cobert, per tal d’eliminar l’excés d’aigua (i desatacar els desguassos) que posava en perill l’estanquitat de la nostra peixera.

I tots els peixets, allà, dins la nostra peixera eixuta, contemplàvem l’exterior entre emocionats davant la novetat i espantats pensant que, en qualque moment, haurien d’abandonar el nostre micro-món eixut i sortir allà fóra. A la realitat.

I avui... Avui ha tornat ser un dia normal. Però l’atmosfera estava tan, tan neta que quasi ni necessitava ulleres per veure les coses ben nítides. Quasi.

A la foto, un món exterior ple d’aigua des de la seguretat dels llindars de la peixera invertida.