El pas del temps

L’altra dia, un vell amic em va passar unes fotos fetes fa un parell d’anys. Quan les vaig veure, em va costar reconèixer-me en elles. Vull dir, òbviament sóc jo, amb la meva roba i les meves sabates, però vaig tenir la sensació de què aquella jove que veia no era la mateixa que sóc ara.

Fa 2 anys d’aquelles fotos, quasi exactament, però em pareix que fa molt més temps. Qui era aquella jove? Qui sóc jo ara? Què ha passat en mig que em veig tan diferent? I, repeteix, tan diferent no hi surt, sóc la mateixa i fins i tot duia un tall de cabells molt semblant a l’actual, però és com si fos una altra persona. Faig feina en el mateix lloc, visc al mateix barri, tinc el mateix cotxe i el meu estat civil no ha canviat. Ni tan sols he acabat la tesi! Però hi ha qualque cosa diferent.

Vaig haver de comprovar si realment aquelles fotos eren de 2008. Recordava perfectament que eren d’un parell de mesos abans de partir cap a mars cretenques però els records que tinc dels dies en què es varen fer aquelles fotos em pareixen molt més llunyans, quasi difusos.

Em costa recordar moltes coses d’aquells dies. Faltaven dos mesos per començar la meva aventura cretenca, però no sé res més, no sé què feia, qui m’agradava, amb què somiava i si anava feliç o emprenyada a la feina. Sé quins llibres estava llegint, quines pel·lícules vaig veure i, fins i tot quins viatges feia durant aquells dies, però perquè ho he revisat al bloc. Però no recordo el meu estat d’ànim, les meves il·lusions o frustracions d’aquells moments. De fet, els meus records són puntuals, inconnexos, sense una continuïtat clara. Fins i tot, no trobo sentit a les reflexions que en aquells dies vaig fer sobre oportunitats perdudes. Per què vaig escriure allò? Què pensava? Què sentia? Igual no era res, només reflexions. Tanmateix, importa?

I ara... Ara tot és igual. I tot és diferent.

I, en mig de tot, Creta, sempre Creta. Tal vegada responsable dels canvis. O no.

A la foto, sa Calobra, on es varen fer aquelles fotos d’una estranya que sóc jo.