Tinc un ginkgo...

... i és una monada!

I, què és un ginkgo, vos demanareu. El Ginkgo biloba és un fòssil vivent, un arbre antiquíssim, de fet és tant antic que els dispersors de les seves llavors eren els dinosaures. Els dinosaures! És una arbre dioic, per tant hi ha arbres mascles i arbres femelles i és únic no només dins el seu gènere, família o ordre, fins i tot pertany a una divisió pròpia! És un arbre que ha inspirat poemes a autors com Goethe, símbol de la ciutat alemanya de Weimar i capaç de sobreviure a la bomba atòmica d’Hiroshima. Un arbre, en certa manera, màgic.

I, què faig jo amb un ginkgo, vos demanareu. Tot va començar a un solitari monestir al nord d’Itàlia, el desembre passat. Allà, la nostra única diversió (a part de fer feina i menjar) era passejar als migdies pel jardí que els monjos hi havien creat, un jardí ple de plantes i arbres fabulosos, variats i desconeguts. Entre els arbres, em va cridar l’atenció els magnífics ginkgos que hi havia, més de mitja dotzena. Fins a aquell moments, l’únic ginkgo que jo havia vist era un (més petit i discret) a la Universitat de les Illes Balears, on vaig estudiar la carrera de Biologia i on vaig sentir parlar per primera vegada d’aquest arbre (per cert, crec que és lo únic que record de tota la Botànica que vaig estudiar al llarg dels 5 anys de carrera!).

Doncs bé, allà al nord d’Itàlia vaig ser capaç de reconèixer aquests arbres (que és caducifoli i per tant no hi tenien ni una sola fulla) perquè en terra estava ple de la fulla característica que tenen (de les que me’n vaig dur a casa un parell) i de les seves llavors, d’un olor tan desagradable com m’havien contat a la meva època d’estudiant. D’aquella època, record que em contaren que normalment se sembraven ginkgos mascles als jardins, perquè les femelles donaven unes llavors pestilents. Efectivament, vos puc assegurar que les llavors eren molt de pestilents!

Després d’un parell de dies per allà, vaig decidir dur-me cap a Mallorca una dotzena de llavors pestilents (ben guardades al meu equipatge) i començar a investigar per Internet. Per resumir un procés llarg, només diré que després de uns mesos (llargs, llargs), em vaig trobar això:

Una de les llavors havia germinat! Vaig esperar uns dies més i quan vaig veure que, efectivament, la llavor tirava endavant, vaig decidir que era el moment de trasplantar-la en terra. I així, el meu ginkgo, va començar a créixer.

I no només això, sinó que... ja té fulles!!

Estic ben orgullosa del meu ginkgo. Poques espècies poden presumir d’haver conegut dinosaures, sobreviscut bombes atòmiques i inspirat poemes. El continuaré mimant, a veure si aconsegueixo que continuï creixent!