Necessito la música

Necessito la música, per viure, per sobreviure. La necessito sobre tot en els dies grisos, que no necessàriament són dies en els quals no ha sortit el sol. Hi ha dies, a la feina, que estic esgotada, preocupada, estressada o simplement no tan feliç com m’agradaria i, de cop i volta, hi trobo el remei ideal: la música. Li dono a la icona de l’iTunes de la meva barra d’eines i me’n vaig a la llista de reproducció dels meus favorits. Alguns dies, la deixo en mode aleatori, perquè pul•luli pel centenar de cançons d’aquesta llista. Altres dies, quan necessito escoltar una cançó en concret, la cerco el més ràpidament possible, i deixo que la cançó soni i soni fins que l’avorreixo.

M’agrada molt fer feina amb música o, segons les feines que estigui fent, amb la ràdio. És cert que molt de pics ni tan sols la escolto, només la tinc com a melodia de fons, com a banda sonora a la meva vida. Però hi ha moments que necessito ficar-me a la cançó, quedar atrapada per la seva lletra o pel seu ritme. Quant de pics heu sentit que una cançó reflectia exactament el que sentíeu en aquell moment? Quantes cançons coneixeu que són veritablement bandes sonores dels vostres sentiments? Jo, aquest dies, em sento totalment identificada amb el punyent so de la gaita de Carlos Núñez, sonant (quasi, quasi plorant) així el preludi de la Suite nº1. de J. S. Bach. Se’m posen els pèls de punta.