Unforgettable Vienna

Diuen que quan menys t’ho esperes, trobes el que cerques.

Deu ser veritat.

Crec que estava tan preocupada pel meu paper com a cadira a la reunió del meu darrer viatge que ni vaig tenir temps de pensar què m’esperava. No tenia ni idea de què em trobaria a Viena. Només que estaria molt, molt enfora de la mar durant quasi una setmana. No tenia ni idea de què faria a Viena. Només que estaria molt, molt nerviosa fins que veiés que les coses funcionaven. No esperava res, només que la setmana passés el més aviat possible, només això.

I, què em vaig trobar? Em vaig trobar una ciutat càlida, lluminosa, alegre, tranquil·la, magnífica, espectacular, senzilla, acollidora, vital. Em vaig trobar edificis magnànims, grans avingudes, imatges eternes, cels blaus, flors de mils colors i carrils bici.

I, què hi vaig fer? Vaig fer feina moltes hores, com sempre. Vaig descobrir que era capaç de fer de cadira de manera quasi (només quasi) acceptable (i sempre millorable). Vaig recordar que te pots passar una setmana fóra fent molta feina però també gaudint molt, moltíssim.

Vaig gaudir de fer fotos, algunes sota la pluja. Vaig comprar una bossa de mà que no puc deixar de mirar, que no puc deixar de dur. Quasi vàrem patinar sobre gel, quasi. Vaig batre el meu rècord de cerveses en un vespre (que tampoc no era massa alt). Vàrem fer un control d’alcoholèmia voluntari (amb resultats innombrables). Vaig escriure el títol d’aquest post en un quadernet diminut, envoltat de notes musicals i una clau de sol. I tot això en una única horabaixa lliure.

I vaig riure. I vaig ballar. I em vaig avergonyir quan un savi va corregir una falta d’ortografia en anglès que jo havia fet durant una presentació davant 50 persones. I vaig discutir. I vaig tornar a riure. I discutir una mica més. I més rialles, i més feina, i més fotos, i més passeig, i més cerveses.

La setmana va passar molt ràpid. Tal vegada, fins i tot, massa.

I vaig pensar en aquesta pel·lícula. I, en tornar, la vaig mirar una estona, així per damunt, descobrint que una de les primeres imatges que surt a la peli és un pont verd (doble, sorprenent, quasi asèptic) pel qual vàrem passar la darrera horabaixa (i que surt a una de les fotos d’aquí baix). I vaig haver de deixar de mirar la peli, perquè vaig sentir, de nou, que el meu cor minvava una micona, una micona més. Una micona més petit, una micona més dur, una micona més inaccessible. Perquè, de cop i volta, me’n vaig adonar que enyorava Viena. Així, sense cap artifici, sense cap maquillatge, sense cap impostura i, sobre tot, sense poder evitar-lo.

Unforgettable Vienna.

Simplement.