Senyals

Sempre he cregut en els senyals. En els senyals absurds, tipus “Si avui hi ha un eclipsi i conec un al·lot interessant, serà l’home de la meva vida”. Suposo que és fruit d’una infància marcada pels contes de prínceps blaus i d’una adolescència marcada per comèdies de situació americana i pel·lícules romàntiques de final feliç.

Hi ha moltes pel·lícules romàntiques de final feliç que parlen de senyals, ara mateix se’m venen al cap un parell: “Sleepless in Seattle”, “Only you”, “Fools Rush In”,... Deu d’haver centenars d’aquestes, milers. Idó, em sap greu, però crec que això dels senyals està sobrevalorat. Hi ha senyals per tot arreu, sí senyor, el que passa és que, molt probablement no són indicadors de res.

En els darrers temps, d’ençà que sent que el meu cor va minvant i descobrint que hi ha molt més fils connectors del que em pensava, m’he vist sobresaturada de senyals. N’hi havia per tot arreu, de tots els colors i de totes les possibilitats. Un devora l’altre formaven un univers infinit de senyals. Era tan obvis, tan abundants, tan solapants, tan increïbles que només podien significar una cosa: res. Perquè la vida és molt juganera i juga amb nosaltres, juga amb fer-nos pensar i reflexionar, juga a fer-nos creure que totes les casualitats, coincidències i esdeveniments intranscendents marcaran la nostra vida, el nostre futur, juga a fer-nos creure que la nostra felicitat depèn de la nostra capacitat d’identificar senyals. Resumint, ens pren el pèl fent-nos creure que la vida és molt més màgica i fabulosa de lo que en realitat és. I és un rotllo arribar a assumir això. Però, tard o d’hora, s’ha de fer. A això li diuen fer-se adults. O no.

A la foto, fent tonteries amb la càmera de fotos, fa un parell de mesos.