Feia molt, però molt que no hi anava al cinema.
Per celebrar la retornada, vaig decidir que no volia anar a veure una de les típiques comèdies romàntiques faves de final feliç que sol anar a veure. No estic per comèdies, ni per romanticismes, ni per finals feliços. Així que vàrem anar veure a la guanyadora de l’Oscar a la millor actriu principal d’aquest any.
Només puc dir una cosa: terrorífica. No sóc original. Vaig sentir qualcú per la ràdio aplicant aquest adjectiu a aquest pel·lícula i vaig pensar: “Com pot ser terrorífica una pel·lícula sobre ballet?”. Idó ho pot ser. I ho és.
La peli està molt bé. Em pareix molt bona, ben feta, bons personatges, bons actors. Però és de terror. I jo odio les pel·lícules de terror. Ho vaig passar fatal, terrible. I vaig sofrir no molt, moltíssim. A més, és d’aquestes pel·lícules que quan acaben encara les tens al cap. I les penses i repenses, analitzes i tractes de no veure’t reflectida en elles. I comprens que la perfecció i la bogeria estan, necessariament, lligades. I et sents feliç de ser imperfecta.
Sigueu imperfectes.
dimecres, 6 d’abril del 2011
"Cisne negro" de Darren Aronofsky
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
Que casualidad! Yo hacía mil años que no iba al cine y elegí, como tu, el cisne negro.
Me encantó porque no sabia de que iba "El baile de los cisnes", pero me pegué 2 sustos de los grandes.
Publica un comentari a l'entrada