Menorca

Crec que és ben clara la influència que tenen les illes en la meva vida. Ja ho diu l’encapçalament d’aquest blog: viure a una illa implica coses bones i dolentes. Sempre ho he pensat i cada vegada, crec, que més.

És estrany haver d’agafar un avió per anar a fer feina a uns companys que treballen amb tu, al teu mateix institut, al teu mateix centre, però a una seu diferent a la teva mateixa comunitat autònoma o regió. Això només et passa quan vius a un arxipèlag. I la gent que viu a terra ferma no ho podrà entendre mai. Ser illes implica moltes dificultats, incloent una clara falta de cohesió, d’unió, de “sentiment balear”. Però també implica moltes llibertats. L’aïllament pot arribar ser un bon aliat més que un problema.

Tot això bé perquè he estat dos dies fent feina a Menorca, a una estació aïllada dins una illa, envoltada de mar, plantes i antics edificis militars mig abandonats. Un lloc on la corrent la dona un generador que has d’anar a aturar a les fosques de vespre, sospirant per no trobar assassins psicòpates, animals salvatges o esperits venjadors. Era quasi (només quasi) com estar a Creta. Sí, en realitat s’ha assemblat bastant.

Ha estat curt, molt curt. No he fet res, no he vist res. Només he fet feina, només he vist la mar, les plantes i les pedres. Però ha estat un alè, una alegria, una novetat, un bot de la meva estimada rutina després de quasi dos mesos sense viatjar.

Hi tornaré, més prest del que vos penseu.