Els caragolins del Mar Negre

Quan fa més d’un any vaig estar devora el Mar Negre, me’n vaig dur amb jo unes quantes petxines, en realitat unes petites closques d’uns caragolins. (Sí, ja sé que això no està ben fet, i ja sé que jo com a biòloga ho hauria de sabre i complir més que ningú, però, què voleu?, la carn és dèbil i les petxines són precioses).

Bé, a lo que anava. Me’n vaig dur a casa uns quants caragolins, petits i rodonets. M’agrada dur-me records d’aquests tipus de llocs on he estat, sobre tot si són petxines que no conec, noves per jo. Eren, no ho sé, mitja dotzena, tal vegada deu. No sabia massa bé què fer amb ell, el que tenia clar és que no els volia deixar ficats a una capseta o un calaix i oblidar-me d’ells (per això estaven millor a la seva mar, no?). Així que els vaig deixar al banyo, per damunt el lavabo.

Pot temps després me’n vaig trobar amb la (desagradable) sorpresa de què els caragolins tenien la mida justa i exacta per passar pels forats del desguàs. Oh. Oh, oh. I sí, així és com va començar la lenta però inevitable desaparició de caragolins búlgars pel desguàs del meu lavabo.

I ara, només un any i poc després, només em queda un. Un únic caragolí petit, rodó i solitari, amb el qual no sé massa bé què fer: no sé si guardar-lo a un lloc on lo el perdi. No sé si deixar-lo anar pel desguàs amb els seus germanets. No ho sé, en serio.

Crec que aquesta història amaga una lliçó o una moralitat, però jo no la trobo.

A la foto, el darrer (i solitari) caragolí del Mar Negre (dins una closca major, que fa de sabonera).