"El camino de la espiritualidad" de Jorge Bucay

No sóc gens partidària de llegir llibres d’ auto-ajuda o de superació personal o com se diguin tots aquests llibres que te fan pensar, reflexionar i/o orientar-te sobre la teva vida. N’he llegit de ben pocs. De fet, probablement sóc de les poques persones del planeta que va deixar de llegir “El alquimista” de Paulo Coelho: em resultava molt, molt depriment. Tal vegada és que no era el moment adequat, però tot allò de què els somnis se poden fer realitat em sonava a mentida. Així i tot, vaig acabar llegint un altre llibre de Coelho, “Verónica decide morir” i me va agradar bastant.

Vaig comprar aquest llibre de Jorge Bucay perquè una amiga me’l va recomanar, no en pla “He llegit un llibre xulo i te’l recomano perquè és xulo” sinó en pla “Aquest és un llibre adequat per tu”. Així que el vaig comprar. Per lo vist, forma part de l’anomenada “Fulles de ruta”, que inclou 5 llibres, 5 assajos psicològics, sobre 5 camins: l’autodependència, l’encontre, les llàgrimes, la felicitat i l’espiritualitat. Aquest és el darrer. I no és el darrer per casualitat: se suposa que quan tens totes les teves altres necessitats cobertes és quan pots anar més enllà.

M’ha agradat molt, sí, la veritat és que sí. M’ha agradat com explica les diferències i les relacions entre l’espiritualitat i la religió. M’ha agradat sobre tot la part on explica els beneficis de viure a poc a poc, d’aprendre a ser agraïts, d’aprendre a riure. Sí, definitivament, aquest ha estat un llibre adequat per jo. Perquè hi he trobat reflectides coses que jo ja pensava o almenys intuïa, perquè crec que la clau de la vida és precisament això: gaudir de la vida, a poc a poc, sense presa, sense aclaparaments, intentant cercar sempre la part positiva, alegre, intentar no fer mal, ser bona gent, malgrat de vegades, la vida quotidiana ens faci oblidar tot això.