11-S

Feia cosa d’un mes que havia començat a fer feina, la meva primera feina relacionada amb els meus estudis, a un centre d’investigació marina. Faltava menys d’un mes per començar el meu darrer any a la Universitat. I estava emocionada, perquè en uns dies participaria en una campanya oceanogràfica, aniria en un vaixell en mig de la mar!, i l’endemà m’ensenyarien a mostrejar peixos.

Havia anat a fer feina i dinàvem a casa tots quatre: els meus pares, la meva germana i jo. Després de dinar, la meva germana i jo ajudàvem a la nostra mare a recollir i el nostre pare se’n va anar al menjador, a mirar la televisió. Oh, què malament, si ell agafava el comandament segurament posaria les notícies, quin rotllo, en lloc de “Friends”, que era el que volíem veure nosaltres. Anàvem i veníem, recollíem coses, ens rentaven les dents, xerràvem i rèiem.

I va ser quan el nostre pare va dir: “Ha passat qualque cosa greu, molt, molt greu, però no sé què ni on”. I tots quatre ens vàrem replegar davant la televisió. Sorpresa, estupor, incredulitat. Què estava passant? Què era allò? Com podia ser?

La resta és història.

Qui no se’n recorda de què feia avui fa deu anys?

Se senten moltes coses sobre l’11-S, moltes, teories conspiratives incloses. Crec que, en general, lo que a molta gent ens fa reflexionar és com així se li dóna tanta publicitat, tant de bombo, tanta importància a un fet que no ha estat el més greu a la Història de la Humanitat, ni molt menys. Hi ha hagut fets molt pitjors, els haurà i a dia d’avui n’hi ha. Però el que, crec jo, marca la diferència entre tot i l’11-S és que, per primera vegada ens vàrem adonar (com comprovaríem després) que això ens podia passar a nosaltres. En el nostre dia a dia, en el nostre entorn hi ha moltes coses dolentes (accidents, assassinats) però les grans catàstrofes (guerres, desastres naturals, atemptats) passaven molt enfora de nosaltres, molt, i a gent amb la qual no ens identifiquem. Però qualsevol de nosaltres podria haver estat per allà. Qui més qui menys agafa avions de tant en tant, viu en grans ciutats o viatja a ciutats com NY. I no només això: ho estàvem veient en directe, per la tele.

Han passat deu anys. Encara faig feina al mateix centre d’investigació marina. Falten només uns mesos (espero) per acabar la meva tesis doctoral. I estic decebuda perquè no he pogut participar en una campanya oceanogràfica (hagués estat la 25ena!). Peixos, n’he mostrejats molts. De tant en tant, encara dinem tots quatre, però quasi mai simultàniament. Ara és el nostre pare el que recull i la nostra mare la que va al menjador, a mirar la televisió. Ara tots acceptem mirar les notícies. I “Friends” fa molt de temps que va acabar.

No sé si el món va canviar aquell 11-S, suposo que sí, perquè el món canvia, contínuament. La gent mor i neix dia. Hi ha catàstrofes naturals i accions dolentes de gent maliciosa. Però el món continua i continuarà voltant, sempre.