La veritat, no recordo cap dels darrers Nadals, Caps d’Any o Reis que no hagi estat malalta. De vegades, fins i tot la malaltia s’allarga fins a les festes de Sant Antoni i Sant Sebastià, a mitjans de gener. [*]
I sempre és el mateix, una malaltia de nens, com va dir el meu metge fa un any. Faringitis. Amigdalitis. Combinades entre elles o per lliure. Sovint s’uneix un virus estomacal, que em va atacar almenys dos anys seguits, no fa tant.
I, com sempre, quan decideixo que hauria d’anar al metge és festiu. O cap de setmana. O les dues coses. I espero amb unes ganes insanes (o malaltisses, ja!) que arribi el següent dia laborable per plorar-li una mica a la infermera de l’especialista perquè em coli o em deixi anar d’urgències.
I, mentrestant, ho intento tot, tot. Pròpolis, bafs d’eucaliptus, infusions de farigola i llimona, liquat de tomàtiga, gàrgares amb aigua salada. Tot. I només desitjo que passin d’una vegada aquests dies i em posi bé. I només em juro i perjuro a jo mateixa que l’any següent no em posaré malalta per aquestes festes. Ja.
Aquest any almenys he estat lo suficientment llesta per no agafar-me vacances justament quan me posava malalta (o és justament al contrari?).
A la foto, un detall del meu arbre de Nadal. Una novetat, una nova tradició nadalenca.
[*] Això reforça la meva teoria que el temps hauria de botar de l’1 de desembre a l’1 de febrer, com a mínim!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada