Darrers viatges

Ara que he començat a pensar en fer el recompte anual de 2011, m’he adonat que no he escrit ni una sola línia, ni he penjat una sola foto dels dos darrers viatges que vaig fer, allà pel mes de novembre [*].

És curiós com funciona l’autocensura de vegades.

Val que han estat viatges curts i nacionals, val que un d’ells era un destí més o menys habitual, però així i tot trobo que hauria de mencionar qualque cosa.

És cert que en cap dels viatges vaig dur la reflex (això és el que té no facturar, que has de limitar molt el teu equipatge) i també és cert que en cap dels casos vaig fer gens de turisme, però crec que almenys hauria de penjar una foto, almenys una.

Els dos viatges han estat curiosos, per dir una paraula que els enquadra bé a tot dos, malgrat no han tingut res a veure entre ells (bé, sí, eren viatges de feina, és clar).

A principis de novembre, vaig viatjar per primera vegada al País Basc. Una reunió internacional de tres dies, a un lloc desconegut, amb un temps espectacular. Vaig descobrir que a la ria de Mundaka existeix una ona que fa les delícies dels surfistes. Vaig comprovar el que tothom diu de què “al País Basc se menja beníssim”. Vaig constatar que en tres dies se pot passar per infinits estats d’ànim, fins i tot contradictoris. Vaig al·lucinar a un finès que aprofitava els moments lliures per interrogar-me per les tradicions del país (“I què bereneu? I a quina hora dineu? I quan sopeu? I feu cada dia migdiada?”). Vaig menjar, vaig riure, vaig parlar, vaig beure i, un vespre, quasi ni vaig dormir. Vaig fer un parell de fotos, amb la compacta i amb el mòbil.

A finals de novembre, vaig viatjar per segona vegada enguany a Fuengirola. Una reunió nacional de tres dies, a un lloc més que conegut, amb un temps variable. Vaig haver de comprar el bitllet el dia d’abans, perquè fins al darrer moment no em varen autoritzar el viatge. Vaig volar per Granada, però no vaig veure gens de Granada. Vaig anar amb una companya i amiga molts de quilòmetres en furgoneta. Vaig retrobar-me amb la gent de sempre. Vaig fer feina, vaig menjar, vaig riure, vaig parlar, vaig beure i, un dia, quasi vaig anar a veure el centre de Granada. Vaig fer una única foto, des de l’avió de tornada.

A la foto, el passeig de Mundaka, el darrer dematí abans de partir cap a casa, lluminós i espectacular, com només poden ser els dies solejats de tardor.

[*] En realitat, sí que vaig mencionar qualque cosa i fins i tot penjar una foto aquí.