Va de ciència-ficció

M’agrada la ciència-ficció. Bastant. O molt. Tant els llibres com les pel·lícules (malgrat el gènere cinematogràfic ciència-ficció-acció no me va tant). En tan sols uns dies he vist dues pel·lícules bastant diferents de ciència-ficció, però amb algunes semblances.

“Nineteen Eighty-Four” de Michael Radfort és una versió de la novel·la de George Orwell, precisament de l’any 1984, protagonitzada per John Hurt i Richard Burton. Vaig llegir el llibre d’Orwell fa molt d’anys, de joveneta. Només me’n recordo que em va agradar tant com me va impactar. Ara l’estic tornant llegir, però en anglès, com a activitat obligatòria a les meves classes de l’Escola d’Idiomes. Idó l’altre divendres, el profe ens va posar aquesta versió del llibre. La història té lloc a un futur gris, fosc i pessimista, a una societat totalitària on els sentiments i els pensaments estan prohibits, on tota la societat està vigilada per càmeres i per un Gran Germà que ho mira i controla tot, no tan sols el present sinó també el passat. El protagonista, Winston Smith, fa feina rectificant notícies recents i antigues, per tal de manipular el passat al propi interès dels governants. Però Winston es comença a plantejar coses, a dubtar del que li diuen, a veure totes les mentides i manipulacions. I, a més, s’enamora.

La història és flipant, em flipen moltes coses del llibre en el qual es basa aquesta pel·lícula, però ja en xerraré quan l’acabi de llegir i li dediqui el post corresponent (perquè el llibre es mereix un post per ell mateix). La pel·lícula és terrorífica. I no només perquè la vaig veure en anglès i sense subtítols!! El terror és més lleuger si el llegeixes, però quan el veus en imatges és quasi, quasi insofrible. Vaig sortir de la peli bastant bloquejada. Les imatges són cruels però el transfons que hi ha a la història és encara pitjor. Hi ha molta gent que diu que hi anem cap a aquest tipus de societat i crec que certament és així. De fet, la nostra societat ja té moltes coses de la descrita a la pel·lícula. Però es fa dur en temps com aquest, temps grisos i depriments, on qualsevol conversa acaba en un “què malament que està tot”, es fa dur veure una pel·lícula com aquesta. És recomanable. Però s’ha de sabre a lo que un s’exposa quan la veu. I també s’ha d’haver un llegit el llibre o almenys sabre de què va la història, sinó jo crec que és complicada de seguir i entendre.

“In Time” de Andrew Niccol és una pel·lícula que comparteix algunes coses amb l’anterior. També reflecteix una societat futura totalitària, on la gent deixa d’envellir als 25, però a partir d’aquest moments té un any de vida. Un any que pot augmentar o disminuir segons les feines que facis, perquè el temps és la moneda d’aquesta societat, la moneda de pagament i de compra. Però, a l’igual que en “Nineteen Eighty-Four” hi ha varis nivells a aquesta societat i en aquest cas, el protagonista es troba en el nivell més baix. Degut a un cop de sort (o mala sort) i a una acusació infundada d’assassinat, té la possibilitat de canviar de “zona horària” i conèixer a gent que viu d’un altra manera, que són rics en temps.

L’argument d’aquesta història em va atraure molt, em pareix interessant i dóna molt de joc. I la peli és molt entretinguda i li treu bastant de joc a una història original i curiosa. I té una gran diferència amb l’anterior: és una història optimista. En els dos casos, els protagonistes viuen en una societat que no entenen i que no lis agrada, se senten presoners de les seves pròpies vides i, cadascú en el seu nivell, intenten canviar no només la seva vida, sinó tot el sistema. I el que aconsegueixen en cada cas és ben, ben diferent. Ja he dit que l’altra pel·lícula és terrorífica i pessimista. Aquesta és lluminosa i optimista, tal vegada una mica massa, ratllant lo infantil. Però, què voleu que vos digui, és això, precisament això el que necessitem avui dia. Perquè sí, el món està fatal, tot està fatal, quan el despertador s’encén els dematins i escolto la ràdio, se’m lleven les ganes d’aixecar-me del llit, talment! Però què guanyem amb això? Què guanyem estant tristos, deprimits i pessimistes? És inevitable acabar en una societat trist, totalitària, on serem (o som) contínuament manipulats? O necessitem ser optimistes, riure, i lluitar per una societat millor, per un futur millor, per un món millor? Jo no sé què penseu, però jo tinc molt clar que hem de ser optimistes, perquè si no ho feim nosaltres, si no lluitem nosaltres per el que volem, qui ho farà? No sé si podem canviar el sistema, tal vegada sí, tal vegada no. Però el que tinc molt clar és que sempre, sempre, hem d’intentar trobar la part positiva de les coses.