El cementiri de les pinces rompudes

Tinc un cementiri de pinces rompudes.

I no sé què fer amb elles.

La història és així: la rentadora va ser el primer electrodomèstic que va entrar a casa, fa ja més tres anys, quasi simultàniament a la meva tornada de Creta [*]. I, al contrari del que sol fer la gent, vaig començar a utilitzar-la abans de mudar-me. Així, quan venia d’un viatge o d’una campanya, en lloc de monopolitzar la rentadora dels meus pares, m’anava al meu pis i utilitzava la meva. Una espècie d’independència a la inversa.

La qüestió és que tot d’una vaig haver de menester un estenedor i pinces, és clar! Què podia fer amb una rentadora si no tenia estenedor ni pinces? I vaig comprar el meu primer paquet de pinces, de colorins. Al qual li va seguir un segons paquet de pinces dels mateixos colorins. I un tercer paquet de pinces d’altres colorins. Perquè quan poses dues rentadores seguides, has de menester moltes pinces!

Fa unes setmanes (o mesos, diria jo), les pinces del primer paquet es varen començar a rompre. Així, sense previ avís. Agafava una pinça i, paf!, em quedava amb uns trossets de plàstic a la mà. Agafava un altra i, paf!, un altres tros. Al principi va ser de forma puntual, però després, la malaltia mutant de les pinces es va estendre i contagiar a moltes, moltes de les seves germanes. Paf, paf, paf! Bocinets de plàstic de colorins a les meves mans, pinces amputades!

I ara tinc un cementiri de pinces rompudes.

I no sé què fer amb elles.

Davant la situació, vaig seguir el consell de la meva mare i vaig comprar un nou paquet de pinces, però aquesta vegada sense colorins: pinces de fusta, de tota la vida. Així que ara tinc un grapat de pinces de quatre colors diferents i un altre grapat de pinces clàssiques de fusta (les millors, és clar).

Però, a part d’això, tinc un cementiri de pinces rompudes.

I segueixo sense saber què fer amb elles.

A la foto, el cementeri de les pinces rompudes.

[*] El més curiós és que a Creta no tenia rentadora. En feia servir una, d’un apartament del complex on vivia, però només quan l’amo volia. Una tirania rentadora absoluta.