Una setmana

Fa un parell de diumenges, estava fent jo tesi a altes hores del vespre [*] quan vaig sentir qualque cosa que queia en terra. Clic, clic. Em va parèixer renou de cargols (jo hagués dit “tornillos”) i vaig pensar que la cadira s’estava desfent. La vaig moure una mica, no vaig notar res estrany i vaig continuar, aprofitant el meu estat de concentració suprema.

Al cap d’una estona, vaig tornar sentir qualque cosa que queia en terra. Clic, clic. Més cargols de la cadira? Mare meva, cauré en terra si se segueix desmuntant! I vaig decidir veure quan de cargols quedaven encara per caure.

Però, oh sorpresa, no eren cargols el que queien en terra, sinó que eren pecetes de la turmellera que podeu veure a la foto: s’havia romput!

Aquesta turmellera té una història, una història preciosa. Perquè és cretenca. O en realitat no. La vaig comprar un diumenge d’agost de 2008 a una illeta al sud de Creta, on vaig anar a passar el dia. Una illa d’aigües cristal·lines i arenes blanques. Un lloc màgic, preciós. I petat de gent. D’ençà aleshores, no me la he llevada, mai. O quasi mai. Tant per l’estiu com per l’hivern, la duc posada. Tant si estic per aquí com si estic de viatge. Aquesta turmellera va viure amb jo a Creta i ha compartit amb jo molts, molts de viatges. S’ha banyat en moltes aigües. Fins i tot ha tornat a Creta! Dues vegades! I ha aparegut en algunes fotos (com en aquesta i aquesta).

Vos podeu imaginar el xoc de veure-la rompuda, amb moltes de les seves peces escampades per terra. Així que la vaig arreglar, com vaig poder, a les tantes del dematí, la vaig arreglar i encara la duc, com si no hagués passat res.

Juas.

El que jo no sabia era que el fet de què la turmellera cretenca es rompés era un senyal, sí, un senyal d’advertència d’una setmana estranya, molt estranya.

I perquè ha estat tan estranya? Per vàries coses:

Menys de 24 hores després de rompre’s, vaig rebre un missatge inesperat d’un vell amic que feia molt, molt que no veia. Estava de visita laboral a la meva illa i em convidava a sopar. Va passar menys de 48 h per aquí, però retrobar-nos va ser curiós i divertit, amb un toc surrealista quasi almodovarià.

La setmana va continuar més o menys bé. Vaig voler matar a vàries persones a la feina, però no res diferent a lo habitual. Ah, això sí, el meu rellotge de polsera marcava l’hora bé quan m’anava a dormir, però quan m’aixecava, anava unes tres hores retardat.

Divendres vaig somiar que paria trigèmins. Però un es moria i no m’ho deien, així que jo pensava que havia tingut bessons. Nin i nina. Enormes, ja criats. Crec recordar que un xerrava i tot.

Dissabte vaig tenir una altra jornada de tesi intensiva, perquè no havia pegat ni brot en varis dies. Entre dos vespres sopant amb el vell amic i dos vespres cinèfils (“Casablanca”, ah, Casablanca! I “Como la vida misma”), no m’havia condit gaire. Així que em vaig passar tot lo dia amb la tesi. Ja de vespre, vaig decidir pegar-me una dutxa d’aigua calenta, ben calenta, per relaxar-me, desconnectar i dormir Quan estava totalment ensabonada, de cap a peus, l’escalfador d’aigua va deixar de funcionar. Dutxar-se un vespre fred de març amb aigua freda no és, ni mol menys, el meu mode ideal de passar un dissabte vespre.

Òbviament, diumenge dematí l’escalfador funcionava a la perfecció.

Diumenge dematí em vaig despertar, no sé perquè, a les 7. Genial, per un dia que puc dormir. Se m’havia acabat la son. Vaig internar tornar a dormir, però se m’havia acabat de totes, totes. Entre això i que sentia sorolls sospitosos de qualque veïna “passant-s’ho pipa”, vaig decidir aixecar-me. A les 7 i mitja. I posar-me a fer tesi.

Diumenge horabaixa, després d’un dia tranquil i sense sobresalts, el calendari que tinc penjat a la cuina va caure estrepitosament quan passava per davant seu.

I crec, juraria, que aquell diumenge vespre va passar qualque cosa més. Però no ho recordo. Quasi millor. Setmanes tan rares com aquesta són sorprenents. Però també esgotadores.

A la foto, la meva turmellera, estirada damunt les rajoles com una serp qualsevol.


[*] I tan altes! Com que ja era dilluns! Però dilluns el tenia lliure i em sentia culpable de dur quatre dies gaudint de la platja, el sol i els amics i de no avançar res en la tesi interminable.