In memoriam

Diumenge. Les pluges intermitents durant tot lo dia han obligat a cancel·lar el Diumenge de l’Àngel i, per tant, a cancel·lar els plans del dia.

Però com que sempre hi ha un pla B, em dedico a posar rentadores i assecadores. A preparar una presentació per una reunió a la que (tal vegada) assistiré la setmana que ve. A corregir unes coses de la introducció de la tesi, revisant treballs antics.

I així, en un moment indeterminat d’una horabaixa quasi plujosa i freda, molt freda, em trobo amb un bon grapat de treballs de Miquel Massutí, oceanògraf i divulgador científic mort aquesta mateixa setmana (més informació aquí), damunt la meva taula.

I em venen al cap unes paraules que només una estona abans he llegit sobre M. Massutí en un article de José Carlos Llop:

Sus trabajos no han de acabar ya nunca mientras una sola persona acuda a ellos.

I també aquestes:

No hay, pues, pérdida en quien deja detrás lo mejor de sí mismo y menos aún cuando eso es el espejo de algo que nos caracteriza más que cualquier otra cosa: el mar.

I en aquest moment indeterminat de l’horabaixa és quan he recordat què és lo que m’agrada d’aquesta feina, què és lo que m’entusiasma d’aquest camp en el que tinc la gran sort de fer feina, què és el que en general caracteritza als científics, tant del passat com del present, l’amor, la passió, la dedicació més absoluta al que més ens agrada: el coneixement. Aprendre, conèixer, estudiar, analitzar. Intentar esbrinar els misteris de la natura que ens envolta. Sabre un poc més de què passa als nostres voltants, com passa i perquè passa. Conèixer per poder estimar i conservar.

Això és la ciència.

I no podran acabar amb ella els polítics que ens lleven ministeris, finançament i recursos. Perquè no ens podran llevar el més important: la il·lusió. Com ben deia un professor meu: som somiadors. I no vos enganeu, és gràcies als somiadors (com nosaltres) què el món millora.

A la foto, el grapat de treballs que han inspirat aquest post.