No ha estat un viatge físic, ni un viatge astral, ni res així.
Simplement durant uns minuts, uns instants, he viscut com si encara hi visqués allà.
La cosa ha estat tan simple com això:
He tornat de la feina després d’un dia ni especialment productiu, ni especialment improductiu, ni especialment bo, ni especialment dolent.
Era una bona hora, les set i mitja de la tarda o així.
Havia de fer vàries coses: recollir roba, regar plantes, posar una rentadora.
Però tenia gana, molta gana.
I he pensat “ara menjaré qualsevol cosa i d’aquí un parell d’hores soparé”. Havia mig quedat per sopar amb els meus pares, així que un berenar tardà però lleuger pareixia lo més lògic.
Però tenia gana, gana de sopar, no d’un berenar de fruita o iogurt.
Així que, de cop i volta, he tornat a Creta. Perquè tot d’una després de pensar “ara soparia”, he pensat “ara soparé”. He passat del “ara faria...” al “ara faré”. Com a Creta. Simplement.
I he agafat una shandy, he torrat una mica de pa, li he afegit oli, he tallat tomàtigues del meu hortet (ben vermelles, ben saboroses) i he afegit algunes coses al damunt.
I m’he assegut a un dels meus sofàs taronja amb la shandy i el pa amb oli i el llibre que estic llegint.
I he llegit algunes frases que m’han semblat que les podria haver escrit jo mateixa, de lo bé que reflecteixen algunes sensacions dels darrers temps.
I allà, asseguda al sofà taronja, amb la shandy i el pamboli, amb el llibre i la tele de fons com a banda sonora, he tornat a Creta. A la simplicitat de la vida cretenca.
I m’he sentit quasi feliç, tristament quasi feliç.
A la foto, el meu moment cretenc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada