Els records dels dies passats al vaixell, les llargues hores de feina, les converses, els moments bons i dolents es mesclen amb la recuperació de les rutines terrestres, que per uns dies pareixien tan llunyanes.
Tornar a la vida normal, sense sabre massa bé què és la vida normal. Recordant els dies passats amb l’alegria de la feina ben feta, dels moments passats amb els companys que per uns dies són més família que simples companys. Recordant els dies passats amb la tristor que mai no es repetiran perquè, com ja he dit probablement qualque vegada, cap campanya és igual, cada campanya és tot un món diferent a totes les anteriors. D’aquí la seva màgia, d’aquí la sensació d’incertesa del dies abans de la campanya, d’aquí l’enyorança quasi incontrolable dels dies després de la campanya.
Totes i cadascuna de les campanyes són úniques. Ara que ja duc més de 10 anys fent això som plenament conscient de què mai, mai, una campanya no serà “una més”, sinó tan única i irrepetible con totes les anteriors. I si qualque dia trobo això d’anar de campanyes una cosa rutinària... bé, si arriba un dia així, simplement voldrà dir que he d’abandonar aquesta feina.
Malgrat ja han passat més de 24 hores des de la tornada, encara sento la confusió pròpia d’aquest dies post-marins, encara sento una lleugera sensació de moviment irreal que t’acompanya després de varis dies a la mar, encara sento la confusió mental de mescla de tristor perquè ha acabat i alegria perquè he tornat.
Ha estat una campanya estranya, molt. Ha estat una campanya a la qual vaig arribar amb les bateries descarregades. I ho he notat. I s’ha notat. Però la hem treta endavant, la hem feta i ha sortit bé. Han passat moltes coses durant aquesta campanya, tant a la mar com a terra, tant bones com dolentes. La meva tesi ha quedat dipositada. El meu hortet urbà tira endavant. Una de les meves plantes favorites ha mort. He estat conscient dels riscs que implica enviar material a varis centenars de metres de fondària marina. He plorat. He rigut. He comprat formatge. He conegut gent nova. M’he sentit apreciada i respectada. M’he sentit trista i alegre. He berenat un dematí ventós amb vistes a un port fabulós, intentant prendre decisions que sé que encara no puc prendre. Hem menjat les millors ensaïmades del món. Han intervingut el país. Ha començat una Eurocopa. He desitjat que els dies passessin ràpidament. He desitjat que els dies no acabessin mai. Resumint, he viscut, he compartit, he gaudit.
Ja penjaré algunes fotos, alguns records d’aquestes dues setmanes a la mar.
La foto, ahir, ja amarrats al port de Palma. Feta amb el mòbil. No m’he sentit massa fotògrafa durant aquests dies!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada