El llibre comença en un estiu a un poblet de la Manxa, durant la infantesa del seu protagonista. Un poble i un estiu en cert mode tant semblant als meus estius infantils en un poblet de la Manxa que quasi em va fer posar els pèls de punta: la família carregant el cotxe, quilòmetres i quilòmetres, camps de gira-sols, els vespres de passeig pel poble, les festes patronals,... Els records de la infantesa del protagonista s’assemblen bastant a alguns records de la meva pròpia. Però aquesta primera part, que em va emocionar, dura poc, molt poc.
Després, el llibre continua amb el protagonista ja adult, vivint el seu dia a dia monòton, continu, homogeni, quasi, quasi desesperant. I aquí, jo quasi em vaig desesperar amb ell. Em donaven ganes de cridar: “Espavila! Canvia! Si no t’agrada la teva vida, fes qualque cosa!”. Crec que jo mateixa m’ofuscava i deprimia amb el protagonista. Aquesta part la vaig llegir ràpid, ràpid, perquè volia que el llibre acabés, perquè no podia més, perquè em resultava massa esgotador, gris, trist i terrible.
I la tercera part, la tercera part em va donar l’aire, la llum, l’energia que necessitava per poder acabar el llibre. Aquí llegia ràpid, sí, també, però per curiositat de sabre com acabaria finalment la història, entre l’esperança d’un final feliç (oh, estem tant necessitats de finals feliços aquests dies!) i el pessimisme d’un final gris (oh, estam tant avesats als finals grisos aquests dies!).
No ho contaré, no contaré el final. Només diré que, globalment, el llibre m’ha deixat un gust agredolç que no m’ha entusiasmat massa. Està bé, però ara que l’he llegit, probablement no li regalaria a ningú. És un llibre que no crec que torni a llegir. Suposo que també depèn molt del moment en què el llegeixes, perquè és un llibre que et fa pensar, reflexionar i plantejar-te coses. I no sempre tenim energies per enfrontar això.
4 comentaris:
Empecé a leerlo y me gustó.
De hecho al menos una cita en mi blog, pero luego me iba gustando cada vez menos. Lo de ser enano me confundió y eso de "esto no os lo he contado pero ya lo haré" me ponía histérica.
Me esperaba otra cosa.
Pues a mí me paso justo lo contrario! Fui de menos a más!
Enano? Era enano?? Yo no me enteré!?!?!
Mierda, me he equivocado de libro.Mismo autor, pero otro libro.
Ains, qeu despiste.
Vale, el de gel verde ya me acuerdo. Me encantó al principio y luego nada, que el final era muy irreal, demasiado Disney para mi gusto.
Que peor soy, que confusión,jejejeje.
Uff, pues qué alivio, porque no enterarme de algo así en un libro hubiera sido para hacérmelo mirar!
Sí, el final es un poco demasiado Disney, pero qué quieres, de vez en cuando hace falta algún final feliz...
Publica un comentari a l'entrada