Sant Joan

La nit de Sant Joan d’aquest 2012 és la primera que he passat a la platja, almenys en part. Sé que això de passar aquest vespre a la platja no és una cosa típica d’aquesta terra, blablabla, però estic tant avesada a no celebrar Sant Joan (bé perquè estic a la mar, bé perquè estic recuperant-me de la mar, bé perquè feia altres coses) que aquest any, quan uns amics me varen proposar anar-hi vaig pensar “i perquè no?”. Només vaig posar una condició: que les parelletes no es posessin massa nyonyes amb la posta del sol.

Curiosament, vaig ser jo la que, totalment estupefacta, sorpresa, bocabadada, a una hora tardana del vespre, allà, a una de les meves platges favorites, una d’aquelles platges a les quals no arriben cotxes, ni hi ha xiringuitos, ni socorristes, ni quasi gent, vaig ser jo, deia, la que en meitat del vespre, mirant el cel totalment estelat, la via làctia, la mar fosca i silenciosa, intuint Cabrera allà a l’horitzó, vaig ser jo quan, en un moment de debilitat, sentint-me part de l’immens univers estelat brillant damunt els nostres caps, vaig ser jo qui ho amollar “Em sap greu dir això, precisament jo, però això és súper romàntic”.

Oh, Deu meu, quines parides puc arribar a dir en moments d’èxtasi universal, en moments de (quasi) felicitat, en moments agradables amb els amics, els estels, la mar, l’arena, les espelmes anti-mosquitos, els mojitos-mallorquins i els estranys conjurs teòricament favorables.

I allà, a l’hora bruixa de mitjanit, amb l’immens cel estelat damunt nosaltres, vàrem nedar en pèl, allà a la mar. Una mar negra, freda, immensa, que emetia petits estels luminescents quan les nostres mans trencaven la seva superfície perfecta. Ah, quins moment de felicitat quasi absoluta, amb els sostre de l’univers infinit, en el si de la Mare Terra (no li hauríem de dir Mare Aigua?), envoltats d’amics, omplim-nos d’energia i més energia.

Què hi faríem sense moments així? Què faríem sense els amics?