Juliol

Fa cinc anys, per aquesta època, donava les meves primeres passes en el món del blog. Això del blog em provocava tanta il·lusió com incertesa: què passaria? Duraria molt? Seria capaç de mantenir-lo? Cinc anys després, tinc la mateixa il·lusió (o tal vegada fins i tot més) però també certa incertesa entre el desig i les ganes de canvis, millores i/o avanços.

Fa quatre anys, per aquesta època, donava les meves primeres passes per Creta. Això d’anar a Creta va ser tot un repte, una aventura. Era increïble: quatre mesos per davant a una illa desconeguda, amb un idioma desconegut, fent feina a la meva tesi. Un somni. Quatre anys després, encara recordo Creta i l’enyoro, malgrat hi hagi tornat ja dues vegades, i acabo de dipositar la tesi, a la fi.

Fa tres anys, per aquesta època, començava un nou contracte de feina, després de més de mig any a l’atur. I ho celebrava amb una rèflex. El mateix contracte que l’anterior, amb el mateix lloc, però amb alguns petits canvis. Era curiós, entre la il·lusió de tornar, la distracció de tot lo oblidat i les perspectives de com aniria aquesta nova etapa. Tres anys després, he fet moltes coses que no sabia que faria, he assumit feines noves, reptes nous però se manté la mateixa incertesa sobre el futur.

Fa dos anys, per aquesta època, vivia una felicitat tranquil·la, amb el cor alegre per somriures inesperats, una crisi que pareixia ja acabar (ja!), el vermell inundava les nostres vides i el primer Ginkgo començava a créixer. Dos anys després, aquells somriures inesperats em sonen molt llunyans, molt, la crisi és més aguda que mai, el vermell tornar inundar les nostres vides i aquell petit Ginkgo ja fa quasi un metre d’alçària.

Fa un any, per aquesta època, vaig haver de tancar el blog per culpa d’un pesat que és incapaç de deixar-me en pau, vaig anar a dues noces, una d’elles a l’altre extrem del Mediterrani i tenia moltes ganes de retrobar-me amb una persona, amb la il·lusió i la incertesa de què podria passar tot, de què podria no passar res. Un any després, m’estic plantejant crear un nou blog, obert i anònim, la núvia d'una d’aquelles noces està a punt de ser mamà, m’he retrobat (un pic més i per separat) amb els de les noces de l’altra banda del Mediterrani, que esperen el seu segon fill, i m’estic recuperant d’unes setmanes en les quals he sentit la tristor infinita d’haver-lo viscut tot i d’haver-lo perdut tot.

És increïble, això de viure...

A la foto, lloc de llums i reflexes, fa ja uns dies, en un vespre reposat al sud de França. N’he d’escriure sobre meus els meus darrers viatges un dia d’aquests.