Somiant

Aquest vespre he somiat que tornava a Creta. No recordo res del somni, només que agafava un nou llibre de Victoria Hislop (autora de “The Island” i “The Return”, i també de “The Threat” que encara no he llegit) i deia: “Què bé! Una vegada més, puc comprar a Creta un nou llibre de Victoria Hislop!”.

La qüestió és que, òbviament, no he tornat a Creta (si ho hagués fet, ja hauria publicat qualque post sobre el tema, com la primera i segona vegada que vaig tornar-hi). Per curiositat, he mirat la pàgina web d’aquesta autora i... oh, sorpresa!, sí que hi ha un nou llibre!! En realitat no és tan nou, sinó que és anterior a “The Threat”, però de moment, només existeix en format electrònic. És un llibre de cinc històries curtes, amb un títol tan suggerent (per jo) com “Un vespre cretenc”. Vull aquest llibre, el vull!! Però com que (encara) no tinc un lector de llibres electrònics, hauré d’esperar a novembre (data de publicació segons amazon.co.uk) per obtenir-lo en paper. O, dit d’una altra manera, per anar a Creta a comprar-lo. Aaah, què fàcil és somiar!!

La insuportable lleugeresa de l'estiu

Foto feta per en Javi.

{aquest moment}

{aquest moment} – Un ritual dels divendres. Una única foto – sense paraules – que captura un moment de la setmana. Un moment simple, especial, extraordinari. Un moment en el qual vull fer una pausa, gaudir i recordar.

Inspirat per SouleMama.

{aquest moment}

{aquest moment} – Un ritual dels divendres. Una única foto – sense paraules – que captura un moment de la setmana. Un moment simple, especial, extraordinari. Un moment en el qual vull fer una pausa, gaudir i recordar.

Inspirat per SouleMama.

A la capital

He estat poques vegades, molt poques, a Madrid. Sí que he passat per allà a prop molt de pics, de petita, en aquells llargs viatges estivals, en els quals recorrien la península diagonalment, per arribar a les terres asturianes de la meva mare. Però a Madrid, realment només havia estat dues vegades anteriors, per feina, un parell de dies cada vegada: fa 10 anys i fa 4 anys.

Així que anava de guiri total, jo a Madrid. I, per tant, vaig voler aprofitar al màxim les estones que teníem després de la reunió. Anar al centre a menjar tapes. Passejar per Chueca. Aprofitar que el Museu del Padro era gratuït de 18 a 20 per fer una ràpida passejada i veure algunes de les obres més importants. Visitar una exposició de Hopper al Museu Thyssen. Veure la porta d’Alcalà, la porta del Sol, la Cibeles, el Congrés dels Diputats, El Retiro... Tot, tot lo que vaig veure era quasi nou per jo.

Crec que Madrid és una ciutat per passejar, per conèixer, per gaudir, per menjar i per beure. Però per jo no és una ciutat per viure. Tots ens adaptem a tot, però sé ben cert que se’m faria difícil viure a una ciutat així. I feia taaaaaanta calor... I ens va ploure, què dic ploure?, va caure el diluvi universal!! Hmm, l’olor de pluja recent caiguda.

I de nou, al sud de França

He d’admetre que quan vaig començar el llarg viatge (laboral) de quasi dues setmanes, tenia bastant poques ganes de partir. No són temps especialment feliços, aquests. No són tristos, no, però hi ha una cosa que no em deixa gaudir plenament del meu dia a dia, de les meves petites rutines i no-rutines, de la vida en general. Així que aquest viatge, que primer me va dur a Sète i després a Madrid, se’m feia costa amunt. Quina peresa. Quines poques energies. Quina poca felicitat.

I ha estat un viatge genial, aquest.

Començarem pel principi. Sète.

Els meus viatges a Sète, al sud de França, comencen a ser una rutina (quasi) anual. M’agrada Sète, és un lloc petit i amable i la feina que fem allà, amb els col•legues francesos també és agradable. Ja he perdut el compte de les vegades que he estat a Sète. Quatre, possiblement cinc, fins i tot sis? No ho sé. Aquesta vegada, però, el viatge no ha estat exactament igual que els anteriors, ha estat una reunió molt més concorreguda de lo habitual. I també més llarga.

Però, feines a part, els dies a Sète varen ser fabulosos. Ha estat divertit tornar a retrobar-me a amics i companys de feina. Fer quatre-cents quilòmetres de cotxe, de Barcelona a Sète. Conèixer gent nova. Anar a sopar algun vespre al jardinet de la casa que els italians tenien llogada. Intentar mantenir una conversa en francès (idioma del que no sé més de deu paraules) amb un nin de tres anys. Tombar-me al sol a la piscina de l’hotel després de les llargues jornades de feina. Menjar formatge a totes hores. No nedar a la mar perquè estava a 17ºC. Menjar, per primera vegada a la meva vida, tonyina vermella (la major exquisidesa que he tastat a la meva vida!). Visitar la llotja de peix. Fer feina fins i tot en dissabte, a una terrassa amb vistes al Golf de Lleó. Passejar pel supermercat i fer càlculs mentals per veure què podia dur a la maleta sense emprenyar als de Ryanair (una ampolla de vi, patés de gustos estranys, formatge). Fer dos-cents quilòmetres en cotxe, per agafar l’avió a Marsella un nou avió cap a Madrid...

Va ésser una gran setmana, sí. Em vaig omplir d’energies. Les necessitava.

{aquest moment}

{aquest moment} – Un ritual dels divendres. Una única foto – sense paraules – que captura un moment de la setmana. Un moment simple, especial, extraordinari. Un moment en el qual vull fer una pausa, gaudir i recordar.

Inspirat per SouleMama.