Va de pelis...

Aquest dies, he vist un parell (mallorquí) de pelis.

Poca cosa sabia sobre “The Holiday” i, la veritat, m’ha parescut una peli ben entretinguda i amena. Això sí, perquè els protagonistes han de ser tan exageradament guapos i divins? Tots. Ells i elles. Excepte Black Jack, la resta són tan perfectament guapos que arriba a ser molest i tot. I el personatge de Jude Law. Mare meva! On existeix un home així? Així de perfecte. Així de tot. Perdonau, però no me’l crec. Conclusió d’aquesta peli: Jude Law m’encanta, però Rufus Sewell... uff, és hiper-atractiu. És una llàstima que no el vegi més per les pantalles. Quasi millor: no em puc concentrar en la trama quan ell apareix en escena, ja, ja, ja. Però el protagonista masculí més simpàtic és Jack Black. No només per la seva feina (compositor de bandes sonores, una debilitat meva com ja vaig contar aquí), sinó perquè és el típic no-guapo-però-simpàtic que, en el fons, ens agrada a (quasi) totes. I les protagonistes femenines... Bé, Cameron Diaz molt simpàtica en un personatge una mica histèric i Kate Winslet és genial sempre.

“Cuando Harry encontró a Sally” és un clàssic. Malgrat l’escena que es recorda sempre d’aquesta peli és l’orgasme fingit de Meg Ryan en un restaurant, aquesta no és, ni molt menys, la meva seqüència favorita. N’hi ha d’altres. Moltes més. No les contaré perquè hauria de contar part de la trama. Aquesta peli la he de veure cada cert temps. Ho necessit. M’encanten els personatges de Meg Ryan i de Billy Cristal, però és que els secundaris són perfectes. M'encanta la història, els diàlegs, las parelles de totes les edats contant la seva pròpia història. la frase “Cuando te das cuenta de que quieres pasar el resto de tu vida con alguien, deseas que el resto de tu vida empiece lo antes posible”,... M'encanta tot d'aquest peli. Està en el meu tot ten.

No sé si és culpa de “La Isla” però els dos dies que vaig estar per veure-la, he dormit fatal. (També el tercer dia, i ja no la veia). En qualsevol cas, aquesta peli amb Ewan MacGregor (genial, genial) i Scarlett Johanson (sempre divina i meravellosa, malgrat passi un camió per damunt seu) té una mica de tot: La primera part, una història de ciència-ficció interessant, amb els efectes especials justos, donat més importància a la trama. Una segona part d’acció pura i dura, amb uns diàlegs curradíssims: “¡¡Corre!!.. ¡¡Cuidado!!... ¡¡Corre!!... ¡¡Corre!!... ¡¡Cuidado!!... ¡¡¡¡Corre!!!!” (aquí és on em va agafar la son el primer dia). I una tercera part una mica de mescla de les dues, per rematar amb un final visualment espectacular i poètic, però argumentalment una mica flux. Està bé, te fa pensar i tot, però jo li hagués llevat una hora d’acció desenfrenada.

“La educación de las hadas” em va parèixer una peli rara. El millor: Bebe, (quasi) millor actriu de cantant. El pitjor: és una peli una mica pretensiosa, començant pel seu títol, que intenta ser poètica i només ho aconsegueix en part. La primera part, jo diria la primera hora, se’n va fer força pesada, avorrida, sense sabre ben bé cap a on tirarà, però segons avança la pel·lícula, em va agradar una mica més. Està bé, però no és per tirar coets. La història m’agrada, però jo l’hagués contat d’una altra manera. Bebe, ja ho he dit, genial, Ricardo Darín també, com sempre, Irene Jacob... no sé, no m'acaba de convèncer i el nin, tot un descobriment. Ben divertit i agut.

BSO “El Greco” de Vangelis

És curiós, des de que tenc el blog escric molt més sobre cinema i sobre llibres que sobre música, quan probablement he passat i pas més temps escoltant (o fins i tot sonant) música que no llegint llibres o mirant pel·lícules. Probablement és perquè la música està totalment integrada en el meu dia a dia: escolt música moltes hores, sobre tot fent feina. També quan agaf cotxe. I ara aquí, també cada vegada que vaig tota sola en bici, en bus o a peu a qualsevol banda –o sigui, quasi sempre!-.

Supós que també és perquè els llibres i les pelis els començ i els acab, són un cicle tancat, que es pot repetir o no. En canvi, puc escoltar les mateixes cançons una vegada i una altra i una altra. Una cançó comença quan arriba a jo i acaba en el moment que em cans d’escoltar-la. Poden ser hores, dies o anys després. O tal vegada no acaba mai.

M’encanten les bandes sonores de les pelis. És una afició que tenc des d’adolescent. Amb el temps, els gustos canvien i te canses de cançons, però en general, la música de les pel·lícules és suficientment extemporània per poder escoltar-la en qualsevol moment. És clar que hi ha bandes sonores molt diferents, des de pures recopilacions de cançons més o menys conegudes a vertaderes obres mestres creades especialment pel film en qüestió. I m’agraden tant unes com les altres.

Tot aquest rollo bé perquè, l’altre dia, després de revisar “Blade Runner” i enganxar-me de nou a la meravellosa banda sonora creada per Vangelis, em vaig demanar quines bandes sonores havia composat aquest músic grec. La fama de les seves bandes sonores em feia suposar (erròniament) que el seu treball cinematogràfic era més extens que el parell de bandes sonores seves que jo coneixia. Però no. És ben magre (cosa que, dins aquest context, no és ni bona ni dolenta). Però vaig descobrir una banda sonora recent, d’una peli greca (per cert, amb actors també espanyols) anomenada “El Greco”. Una peli que no conec ni he vista, però vaig decidir cercar la banda sonora. Quin millor país per trobar-la que a Grècia? I la vaig trobar. A la primera.

És una banda sonora curiosa, estranya. D’aquestes que no pots escoltar ni en qualsevol banda ni fent qualsevol cosa. Té qualque punt que em recorda a “Blade Runner” (obvi?) però també li he trobat qualque cosa de “La Misión” d’Ennio Morricone, una de les millors bandes sonores del món. Encara la estic gaudint a poc a poc per treure-li el suc. Però té bona pinta.

Greek lessons

M’ho estic prenent ben seriosament, això d’aprendre grec. Sé ben cert que és impossible fer-lo en quatre mesos i essent (més o menys) autodidacta com sóc i tant poc perseverant, no faig molt de progressos, però no es podrà dir que no ho intent.

M’encanta aquest idioma. M’encanten el seu alfabet, sobre tot les lletres minúscules. M’encanten les seves formes, netes, rectes o rodones, estranyes, sorprenents. M’encanta intentar llegir tots els cartells que em trob pel camí i m’encanta descobrir que, a poc a poc, entenc qualque paraula escrita. La veritat és que m’agrada molt més l’idioma escric que no el parlat, però probablement és perquè em pareix quasi impossible d’entendre, malgrat la seva pronunciació és tan “oberta”, tan plana, tan “espanyola” per dir-lo de qualque manera. No sé, un idioma amb unes lletres tan guapes hauria de tenir una pronunciació més difícil i rebuscada, i és justament el contrari. Massa vulgar per unes lletres tan precioses.

Estic seguint un curs per Internet, de la BBC, de grec per angloparlants. És un curs antic, xipriota, amb una manera d’ensenyar que m’agrada. Escolt les llisons. Una vegada, dues. Escric tot, ho torn a repassar i ho torn a escriure tot. M’encanta escriure en aquest idioma. M’encanten les lletres. Vaig molt lenta, però. Només vaig per la lliçó 6 i n’hi ha 15, només del nivell bàsic. Crec que hi ha dos nivells més. Supós que no hi arribaré, però m’agrada intentar-lo.

Feia temps que em passava pel cap la idea de comprar-me un llibre en grec, crec que des del primer moment que vaig arribar. Idó ja tenc el meu llibre! Necessitava un llibre bo de llegir, que ja el conegués i el tingués a casa (en una versió entendible, vull dir). Així que ara tenc “Harry Potter i la pedra filosofal” en grec. Increïble. “Ο Χάρι Πότερ και η Φιλοσοφική Λίθος”. Sona bé, no? El nivell d’excitació quan el vaig comprar fa dos dies era tal que, de tornada al bus, no podia aturar de mirar-lo. Estava tan emocionada, que quan va passar el revisor, no trobava el bitllet!

Tenc un llibre en grec. No puc deixar de mirar-lo. És preciós. I n’entenc algunes paraules, fins i tot qualque frase. Quina felicitat més simple i hermosa...