Va de pelis...

Aquest dies, he vist un parell (mallorquí) de pelis.

Poca cosa sabia sobre “The Holiday” i, la veritat, m’ha parescut una peli ben entretinguda i amena. Això sí, perquè els protagonistes han de ser tan exageradament guapos i divins? Tots. Ells i elles. Excepte Black Jack, la resta són tan perfectament guapos que arriba a ser molest i tot. I el personatge de Jude Law. Mare meva! On existeix un home així? Així de perfecte. Així de tot. Perdonau, però no me’l crec. Conclusió d’aquesta peli: Jude Law m’encanta, però Rufus Sewell... uff, és hiper-atractiu. És una llàstima que no el vegi més per les pantalles. Quasi millor: no em puc concentrar en la trama quan ell apareix en escena, ja, ja, ja. Però el protagonista masculí més simpàtic és Jack Black. No només per la seva feina (compositor de bandes sonores, una debilitat meva com ja vaig contar aquí), sinó perquè és el típic no-guapo-però-simpàtic que, en el fons, ens agrada a (quasi) totes. I les protagonistes femenines... Bé, Cameron Diaz molt simpàtica en un personatge una mica histèric i Kate Winslet és genial sempre.

“Cuando Harry encontró a Sally” és un clàssic. Malgrat l’escena que es recorda sempre d’aquesta peli és l’orgasme fingit de Meg Ryan en un restaurant, aquesta no és, ni molt menys, la meva seqüència favorita. N’hi ha d’altres. Moltes més. No les contaré perquè hauria de contar part de la trama. Aquesta peli la he de veure cada cert temps. Ho necessit. M’encanten els personatges de Meg Ryan i de Billy Cristal, però és que els secundaris són perfectes. M'encanta la història, els diàlegs, las parelles de totes les edats contant la seva pròpia història. la frase “Cuando te das cuenta de que quieres pasar el resto de tu vida con alguien, deseas que el resto de tu vida empiece lo antes posible”,... M'encanta tot d'aquest peli. Està en el meu tot ten.

No sé si és culpa de “La Isla” però els dos dies que vaig estar per veure-la, he dormit fatal. (També el tercer dia, i ja no la veia). En qualsevol cas, aquesta peli amb Ewan MacGregor (genial, genial) i Scarlett Johanson (sempre divina i meravellosa, malgrat passi un camió per damunt seu) té una mica de tot: La primera part, una història de ciència-ficció interessant, amb els efectes especials justos, donat més importància a la trama. Una segona part d’acció pura i dura, amb uns diàlegs curradíssims: “¡¡Corre!!.. ¡¡Cuidado!!... ¡¡Corre!!... ¡¡Corre!!... ¡¡Cuidado!!... ¡¡¡¡Corre!!!!” (aquí és on em va agafar la son el primer dia). I una tercera part una mica de mescla de les dues, per rematar amb un final visualment espectacular i poètic, però argumentalment una mica flux. Està bé, te fa pensar i tot, però jo li hagués llevat una hora d’acció desenfrenada.

“La educación de las hadas” em va parèixer una peli rara. El millor: Bebe, (quasi) millor actriu de cantant. El pitjor: és una peli una mica pretensiosa, començant pel seu títol, que intenta ser poètica i només ho aconsegueix en part. La primera part, jo diria la primera hora, se’n va fer força pesada, avorrida, sense sabre ben bé cap a on tirarà, però segons avança la pel·lícula, em va agradar una mica més. Està bé, però no és per tirar coets. La història m’agrada, però jo l’hagués contat d’una altra manera. Bebe, ja ho he dit, genial, Ricardo Darín també, com sempre, Irene Jacob... no sé, no m'acaba de convèncer i el nin, tot un descobriment. Ben divertit i agut.