{aquest moment}

{aquest moment} – Un ritual dels divendres. Una única foto – sense paraules – que captura un moment de la setmana. Un moment simple, especial, extraordinari. Un moment en el qual vull fer una pausa, gaudir i recordar.

Inspirat per SouleMama.

Desagendada

Sí, sé que la paraula que titula aquest post no existeix. Però reflecteix perfectament com estic i estaré els pròxims dies: sense agenda.

Estic sense agenda, no perquè estigui de vacances (que ho he estat durant aquesta setmana, però acaben avui), sinó perquè a la meva agenda hi ha un buit, un buit de dues setmanes.

M’agraden les agendes petites i de setmana vista. Degut a la gran dificultat de trobar agendes com m’agraden, fa ja uns anys que segueixo la mateixa estratègia: me compro un recanvi d’agenda amb les esmentades característiques que vull (petita, setmana vista) i la personalitzo, és a dir, li poso una portada, li poso unes fulles en blanc al final i l’enquaderno.

Fa anys, bastants, que ho faig així, però enguany m’he dut una sorpresa: a la meva agenda li falten dues setmanes!! Me’n vaig adonar fa uns dies, després de demanar hora per renovar el passaport (que, per cert, tenia caducat des de febrer). Me varen donar hora per dia 24 d’agost i... oh, sorpresa! No hi havia 24 d’agost a l’agenda! Misteriosament, bota del 22 d’agost al 6 de setembre.

Què faig jo ara, durant aquestes dues setmanes de desagendització? M’agafo vacances i me’n vaig al Carib? Faig un ús desmesurat dels post-its? Em fio de la meva memòria i no apunto res? No sé què faré, però intentaré sobreviure...

A la foto, el buit a la meva agenda.

Somiant

Aquest vespre he somiat que tornava a Creta. No recordo res del somni, només que agafava un nou llibre de Victoria Hislop (autora de “The Island” i “The Return”, i també de “The Threat” que encara no he llegit) i deia: “Què bé! Una vegada més, puc comprar a Creta un nou llibre de Victoria Hislop!”.

La qüestió és que, òbviament, no he tornat a Creta (si ho hagués fet, ja hauria publicat qualque post sobre el tema, com la primera i segona vegada que vaig tornar-hi). Per curiositat, he mirat la pàgina web d’aquesta autora i... oh, sorpresa!, sí que hi ha un nou llibre!! En realitat no és tan nou, sinó que és anterior a “The Threat”, però de moment, només existeix en format electrònic. És un llibre de cinc històries curtes, amb un títol tan suggerent (per jo) com “Un vespre cretenc”. Vull aquest llibre, el vull!! Però com que (encara) no tinc un lector de llibres electrònics, hauré d’esperar a novembre (data de publicació segons amazon.co.uk) per obtenir-lo en paper. O, dit d’una altra manera, per anar a Creta a comprar-lo. Aaah, què fàcil és somiar!!

La insuportable lleugeresa de l'estiu

Foto feta per en Javi.

{aquest moment}

{aquest moment} – Un ritual dels divendres. Una única foto – sense paraules – que captura un moment de la setmana. Un moment simple, especial, extraordinari. Un moment en el qual vull fer una pausa, gaudir i recordar.

Inspirat per SouleMama.

{aquest moment}

{aquest moment} – Un ritual dels divendres. Una única foto – sense paraules – que captura un moment de la setmana. Un moment simple, especial, extraordinari. Un moment en el qual vull fer una pausa, gaudir i recordar.

Inspirat per SouleMama.

A la capital

He estat poques vegades, molt poques, a Madrid. Sí que he passat per allà a prop molt de pics, de petita, en aquells llargs viatges estivals, en els quals recorrien la península diagonalment, per arribar a les terres asturianes de la meva mare. Però a Madrid, realment només havia estat dues vegades anteriors, per feina, un parell de dies cada vegada: fa 10 anys i fa 4 anys.

Així que anava de guiri total, jo a Madrid. I, per tant, vaig voler aprofitar al màxim les estones que teníem després de la reunió. Anar al centre a menjar tapes. Passejar per Chueca. Aprofitar que el Museu del Padro era gratuït de 18 a 20 per fer una ràpida passejada i veure algunes de les obres més importants. Visitar una exposició de Hopper al Museu Thyssen. Veure la porta d’Alcalà, la porta del Sol, la Cibeles, el Congrés dels Diputats, El Retiro... Tot, tot lo que vaig veure era quasi nou per jo.

Crec que Madrid és una ciutat per passejar, per conèixer, per gaudir, per menjar i per beure. Però per jo no és una ciutat per viure. Tots ens adaptem a tot, però sé ben cert que se’m faria difícil viure a una ciutat així. I feia taaaaaanta calor... I ens va ploure, què dic ploure?, va caure el diluvi universal!! Hmm, l’olor de pluja recent caiguda.