500

Aquesta és l’entrada número 500 d’aquest blog. Mare meva.

M’encanta tenir aquest blog, m’encanta escriure, m’encanta penjar fotos i parides. Una de les coses que més mal m’ha fet ha estat haver de tancar aquest blog per visites no desitjades. Lo lògic, per celebrar les 500 entrades, seria tornar a obrir-lo a tot el públic. Però no em sento capaç. No em sento capaç de tornar a obrir-lo per haver de tornar-lo a tancar d’aquí un temps. Perquè, malgrat tal vegada no passés, tal vegada sí. Així que no l’obriré aquest blog. Mar illenca quedarà així, privatitzat, almenys durant un temps (llarg o no llarg, qui sap).

Bé, m’estic embullant.

La qüestió és: vull tenir un blog obert. El vull, sí, ara, ja. I com que no tinc ni les energies ni la necessitat de tenir dos blogs, aquesta serà la darrera entrada a Mar Illenca. Això només vol dir això, que és la darrera entrada en aquest blog. Però hi ha tot un blog, nou i impolut, per seguir la ?feina? que he fet aquí durant aquest anys.

Illa se transforma. Però només és una transformació superficial. És només un canvi de blog, de direcció, de colors i, també, d’idioma.

Espero mantenir l’esperit de Mar Illenca. Perquè això és el que m’agrada. I, si la nova aventura no funciona, tornaré a Mar Illenca. Em queden moltes coses penjades que tinc al cap o fins i tot escrites que hauria d’haver penjat per aquí. No lo he fet i no sé si ho faré al nou blog. Hi ha coses que sí, idees que sí, però hi ha qualque entrada que fa mesos vaig escriure i no he tingut mai el coratge de penjar-la aquí. I no crec que tingui el coratge de penjar-la allà. Perquè, al cap i a la fi, allò serà només una continuació d’això.

La foto és feta meva, fa uns mesos, a Barcelona. Pareix que fa mil anys. Com les entrades escrites i no penjades, no la havia mostrada mai per aquí.

Ens veim.

Salut

Un dia d’aquest estiu (no me’n recordo exactament quan, però juraria que va ser pel juliol), vaig anar a fer la revisió mèdica de la feina. Tota una aventura, sí senyor.

Per començar, tenia hora a les 10:45 i, és clar, havia d’anar en dejuni. Però, qui pot estar en dejuni fins a aquelles hores. Total, que vaig aguantar com vaig poder i quan devers les 11 i pico (ja sense sang a les venes) la doctora m’agafava la pressió arterial, vaig tenir una d’aquelles converses surrealistes que de tant en tant te trobes sense voler:

Doctora: Tu ets de tensió baixa?

Jo: No.

Doctora: Idó la tens molt baixa.

Jo: És que fa més de 13 hores que no menjo res.

Doctora: Ja, però és que has de venir en dejuni a l’analítica. Et trobes bé?

Jo: No massa. Jo normalment a aquestes hores, ja he menjat dos pics.

Doctora: Je, je.

Jo: Ho dic de veres...

Vaig sortir fatal d’aquella revisió. Me’n vaig menjar la fruita i la barreta de cereals que duia. Però em trobava fatal. No era gana. Millor dit, no era només gana, era una sensació de buidor absoluta. Me’n vaig passar la resta del dematí menjant, menjant de tot, però crec que no va ser fins que em vaig prendre dos tes que no vaig recuperar la meva tensió habitual.

Me’n recordat d’aquest moment absurd perquè fa uns dies em vàrem donar els resultats de la revisió. I em vaig trobar això:

Fixeu-vos bé. Sí, en un any he perdut 5 Kg, a la fi estic dins l’índex de massa corporal adequat però, oh sorpresa, malgrat la pèrdua de pes... m’ha augmentat el colesterol! I no només això, sinó que està per damunt el límit establert (200)!!! I això se pot resumir en una paraula

Hipercolesterolemia

O lo que és lo mateix, fóra formatges, fóra embotits, fóra massa carn, fóra fregits. Però, ben pensat, quasi no menjo ni embotits, ni carn, ni fregits. Me xifla la dieta mediterrània i crec (o almenys creia) que la seguia bé. Idó no. Hi ha qualque cosa que falla. De moment, he limitat el formatge i els embotits a la mínima expressió, els fregits ja fa molt que només apareixen a la meva dieta i de forma esporàdica i la carn... menjo ben poca de carn. I esport, més esport. De moment piscina i pràctiques de Bollywood (jajajaja!!!). Més endavant, ja veurem.

Tinc el colesterol alt. Encara no m’ho puc creure.

{aquest moment}

{aquest moment} – Un ritual dels divendres. Una única foto – sense paraules – que captura un moment de la setmana. Un moment simple, especial, extraordinari. Un moment en el qual vull fer una pausa, gaudir i recordar.

Inspirat per SouleMama.

Victòria o derrota

Cada dia, quan me’n vaig a dormir, penso “Avui no l’he cridat”. I em quedo així, aparentment feliç, com si aquest gest no fet fos tota una victòria.

I després, penso, penso una micona. És realment una victòria, aquesta estupidesa? És intentar mantenir les distàncies, no fer cridades desitjades, no avançar, deixar morir una amistat tan especial una victòria? No és més bé una derrota, un fracàs? I em poso trista, una mica només. I començo cercar excuses per l’endemà, i pel dia després de l’endemà, i per l’altre, per no cridar. “Demà tinc un sopar, demà passat fan un partit a la tele, idó li puc cridar l’altre”. Però ja sé que “l’altre” trobaré noves (o repetides) excuses. I durant uns moments, sentiré la victòria. I, un instant després, sentiré la derrota.

I així, amb aquest absurd, passen els dies.

La foto, horabaixa de tempesta, fa un parell de dies. Però ben bé podria ser avui mateix. Aquest temps de tardor avançat em fa reflexionar coses absurdes.

{aquest moment}

{aquest moment} – Un ritual dels divendres. Una única foto – sense paraules – que captura un moment de la setmana. Un moment simple, especial, extraordinari. Un moment en el qual vull fer una pausa, gaudir i recordar.

Inspirat per SouleMama.

“Tokio Blues. Norwegian Wood” d’Haruki Murakami

Vaig comprar aquest llibre per consell d’un amic durant el darrer dia del llibre. Fa unes setmanes, em va demanar si l’havia llegit. Encara no ho havia fet, així que vaig trobar que havia arribat el moment.

Se m’ha fet molt dur llegir aquest llibre. En cert mode, de qualque manera, m’he sentit molt identificada amb la història i això que no tinc cap tipus de similitud ni amb la història, ni amb els personatges, ni amb cap de les situacions que viuen. Però, en cert mode, sí.

Aquesta és la història de’n Watanabe, del seu pas de l’adolescència a la vida adulta, però és sobre tot una història d’amistat, de sentiments, de sexe. És la història de gent que no sap trobar el seu lloc al món (i qui ho sap trobar, en realitat?), de gent que decideix abandonar i suïcidar-se, de gent que es deixa arrossegar pel dia a dia (excepte els diumenges. “Los domingos no me doy cuerda”, diu Watanabe) i de gent que malgrat les circumstàncies més dures, sobreviu amb molta més alegria, dignitat i força de lo que es podria esperar.

Crec que aquest llibre m’agradarà més i més quan passi el temps. Fa només uns dies, en casa d’una amiga vaig veure que el tenia i li vaig dir que l’estava llegint, però que se’m feia dur, molt dur. “Però al final te deixa un bon gust, de veritat”, em va dir. I és cert. Segons passen les hores i els dies, vaig madurant més el que he llegit, ho entenc millor, ho poso en el seu lloc, sóc capaç d’entendre més enllà de la història de (menys o més) amor, desamor, amistat, sexe i problemes mentals. Crec que aquest és un llibre que se viu molt diferent segon com i quan el llegeixes, segons la situació personal de cadascú.

Una cosa molt curiosa que m’ha passat, referent a la ja esmentada sensació d’identificació amb la història, és que fins quasi, quasi el darrer moment no m’he adonat perquè em sentia identificada. Ha estat curiós, molt curiós. Hi havia en Watanabe, el protagonista. Hi havia na Naoko, l’al·lota del seu millor amic d’adolescència, que es va a suïcidar als 17 anys. Hi havia na Midori, una jove una mica esbojarrada que coneix en Watanabe mentre na Naoko es troba aïllada del món, intentant curar-se d’una malaltia mental que, per jo, és simplement hiper-sensibilitat al món desconcertant que ens envolta. Sincerament, na Midori em queia malament, molt malament. M’he adonat que el que m’emprenyava d’ella no era tant la seva naturalitat i capacitat d’actuar de manera poc convencional per enfrontar-se a la seva dura realitat. Tampoc no era, totalment, el fet que estigués ficada a una estranya relació d’amistat que pareixia que aniria a més, o no, o sí. Només a lo darrer, cap al final, m’he adonat que na Midori em queia malament precisament perquè jo sóc Midori. No sóc ella, òbviament, i no estic amb les seves circumstàncies, però hi ha coses d’ella que m’han recordat molt, massa, la meva realitat.

Com he llegit avui mateix aquí, de vegades quan llegeixes tractes de fugir de lo que no vols veure i, de cop i volta, t’ho trobes allà, en les pàgines que llegeixes. Això és precisament el que m’ha passat amb aquesta història.

Hi ha una pel·lícula basada en aquest llibre. L’hauria de veure un dia d’aquests. I he llegit que aquest autor, en els seus següents llibres, deixa de ser tan realista i se torna molt més fantàstic. M’interessa, això. Sé que llegiré més llibre de Murakami. Uy, quant de deures!

Foc

Un altre incendi. Un més. Què passa aquest estiu? No hi ha ja suficients desastres arreu del món perquè a més haguem d’aguantar gent obstinada en cremar els nostres boscos? No se cansaran mai?

La foto, feta amb el mòbil, fa cosa d'una hora.