Temps apàtics

En temps d’apatia, el millor que se pot fer és deixar passar la vida per davant teu i esperar que arribin temps millors.

Que arribaran.

Dos anys!

Avui, aquest blog celebra el seu segon aniversari.

Mira que he escrit de coses en aquest dos anys! I mira que m’ho passo de bé escrivint-les!

I mira que han passat de coses en aquest dos anys! I mira que m’ho he passat de bé!

I que duri!

“Pandora al Congo” d’Albert Sánchez Piñol

Aquest llibre va ser una de les meves adquisicions en el darrer Sant Jordi. Vaig descobrir aquest autor fa quasi un any, curiosament per terres cretenques, quan va arribar a les meves mans com un regal inesperat que va culminar una setmana plena d’estranyes casualitats.

Hi ha diferències i semblances entre aquell llibre-regal-inesperat, “Tretze tristos tràngols”, un conjunt de 13 comtes, i aquest, una novel·la de més de 500 pàgines. Dels comtes em va agradar molt sobre tot la mescla de realitat i ficció, cosa que també m’he trobat en aquesta novel·la.

“Pandora al Congo” és un llibre dins un llibre, o molt de llibres dins un llibres, o moltes històries dins una mateixa història. El protagonista, Thomas Thomson, ens conta la història d’un llibre que va escriure 60 anys enrere, quan només era un jovenet que escrivia novel·les barates com a negre literari i accepta, com a encàrrec, narrar la història que li ha de contar Marcus Garvey, un home condemnat a mort a Londres, just abans dels inicis de la I Guerra Mundial, per haver assassinat a dos germans aristòcrates, durant una expedició al Congo. Thomsom s’acaba obsessionant per la història que li acabarà marcant tant en la seva vida professional com personal.

He viscut aquest llibre com si realment fossin varis llibres. Havia parts que no podia aturar de llegir, totalment enganxada mentre que altres parts, que em pareixien terrorífiques, les hauria botat directament. Realitat i ficció, amor i terror, blanc i negre. És una història de dualitats també. M’ha semblat un llibre dens, en el sentit que li pots trobar mil lectures, però amb uns tocs d’humor bastant simpàtics i sorprenents, sobre tot quan es troben en mig de moments tràgics. És una novel·la d’aventures, però també d’intriga, una història d’amor i, si se vol anar més enllà, una reflexió sobre la societat, els éssers humans, la maldat i la bondat. Em va agradar molt el començament, els inicis de Thomsom, com es va involucrar en l’aventura. També l’inici de l’expedició al Congo, fins que arriben a la clariana on comencen a passar coses estranyes. De la part més fantàstica, l’arribada dels tècton (criatures intra-terrestres) em varen horroritzar alguns passatges particularment claustrofòbics (he d’admetre que aquesta part la he llegida per damunt, em semblava terrorífica i no m’agrada el terror). I la part final, ja a Londres, m’ha semblat una manera molt encertada per acabar una història com aquesta.

És curiós, però, com ens tracten de manipular. A la contraportada del llibre, després d’una petita descripció de l’argument, hi ha aquesta frase “Si a La pell freda[*] es vol destruir l’enemic, a Pandora al Congo es construeix la invenció de l’amor”. Vaig estar a punt de no comprar el llibre per aquesta frase: no em feia ganes llegir res empallegós, però la curiositat va poder amb jo. Com enllaçar una història d’aventures al Congo amb una història d’amor tan, suposadament, potent? Sincerament, aquesta part sobre l’amor és la que menys m’ha agradat de tot el llibre. De fet, em pareix una part totalment prescindible, crec que no aporta res a la història, almenys per jo.

Em quedo amb la frase que tanca la novel·la: “El Congo. Un oceà verd. I, sota els arbres, no res.”

[*] És curiós que havent-me llegit dos llibres d’aquest autor, encara no he llegit el seu major èxit, “La pell freda”. Suposo que qualque dia el llegiré.

“7 minutos” de Daniela Féjerman

Ja fa més d’una setmana que vaig anar a veure aquesta comèdia al cinema.

Basten 7 minuts per trobar l’amor de la teva vida?

Podríem dir que aquest és el punt de partida d’aquesta peli. Els sets minuts són el temps que duren les cites ràpides a les que alguns dels protagonistes de la peli assisteixen per tal de trobar parella i fugir de la soledat.

Vaig passar una estona ben agradable amb aquesta pel·lícula. Entretinguda, amena, divertida, amb un puntet de drama important, que et fa reflexionar (o no!) i una gran quantitat d’actors ben interessants (Luis Callejo, Toni Acosta, Marta Etura, Antonio Garrido, Pilar Castro, Asier Etxeandia, Juanma Cifuentes, Cristina Alcázar).

Ah, per cert, cada vegada m’agrada més Asier Etxeandia.

Sóc una "funemployed"?

La resposta és: no ho sé.

Però primer... què és un/a funemployed? Per lo vist, és aquella persona que aprofita que està a l’atur (unemployed) per passar-s’ho molt bé (fun).

Vaig descobrir aquest terme per casualitat llegint l'edició en paper d'aquest article fa un parell de dies. "Mare meva", vaig pensar, "fa casi sis mesos que sóc (tal vegada) una funemployed i jo encara no m’havia assabentat!". La meva primera impressió va ser: genial! Però vaig començar a cercar per Internet i, després de llegir qualque article més, ja no sé si vull ser funemployed o no. De fet, ja no sé si sóc funyemployed o no.

Perquè, sí, estic unemployed, però jo sí que tenc una hipoteca i no estic tot lo dia passant-m’ho fun. Sí, sí, que sí que m’ho pas bé, és clar que aprofito per fer coses que no puc fer quan estava fent feina... Com per exemple? Assistir a alguna reunió, participar en dues campanyes oceanogràfiques, col·laborar en articles i informes, revisar articles d’altra gent, treballar en la meva tesi... Quadra tot això amb passar-s’ho fun? No ho sé, el que està clar és que no quadra massa amb estar unemployed!

I, si a tot això afegim que ja fa quasi tres mesos que vaig entregar tota la paperassa per sol·licitar vàries feines de les quals encara no sé res, ja se m’acaba tota la poca fun que em quedava i veig que encara em queden almenys un parell de mesos per continuar unemployed.

A la foto, el meu cactus florit, que no té res a veure però trobo que mereixia ser mostrat!

Testing a Planícia

Dissabte de la setmana passada, vaig tenir oportunitat de participar en el I Testing que s’ha fet a Malloca.

I, què és un Testing? Els organitzadors ho expliquen molt bé a la seva plana web, però resumint diré que és un inventari de biodiversitat que es fa a partir de la realització de fotografies d’un espai natural, identificant els bitxets fotografiats. És aquesta una bona manera de tenir un coneixement sobre la biodiversitat d’un lloc concret, com ara un espai natural.

El Testing es celebrà a la finca pública de Planícia, coincidint amb el Dia del Medi Ambient, i va estar organitzat pel Paratge Natural de la Serra de Tramuntana, amb la coordinació de l’Associació per a l’Estudi de la Natura i la col·laboració de Biodiversidad Virtual.

Resumint: m’ho vaig passar pipa. Fent fotos i més fotos, passejant per la natura, gaudint del paisatge i, desconnectant de la vida normal i de la ciutat. Feia sol i caloreta però no massa. I per acabar el dia, un bon gelat, una estona de platja, amb bany inclós.

Deix un parell de fotos com a testimoni.

Todo sueño...

"Todo sueño se destroza al realizarse" (Boris Izaguirre, "Villa diamante")