“Northern Exposure”, en el seu títol original, és una sèrie singular i meravellosa, que conta les peripècies de Joel Fleischman (genial Rob Morrow), d’un metge jueu a prop de la trentena, que es veu obligat a abandonar la seva Nova York natal per exercir la medicina a Cicely, un poble perdut d’Alaska. El gran contrast entre la seva vida habitual i la nova, i les relacions amb i entre els habitants de Cicely són el fil conductor d’aquesta sèrie, que en el seu dia va ser ben maltractada per la televisió.
Normalment, quan segueix una sèrie sempre hi ha qualque personatge pel qual sent predilecció. Curiosament, en aquest sèrie eren molts els personatges que m’enganxaven, començant pel mateix doctor i seguint per Maggie O’Oconell (Janine Turner, la casera de Fleishman amb la qual manté una curiosa relació amor-odi) o Chris Stevens (John Corbett, el ex-convicte, poeta i locutor radiofònic de la ràdio local). Shelly, Holling, Ed, Ruth-Anne, Marilyn i fins i tot Maurice són tots personatges curiosos i entranyables, que encaixen a la perfecció i fan d’aquesta sèrie un puzle inoblidable.
Quan vaig veure per primera vegada aquesta sèrie, essent adolescent, em pareixia inexplicablement fascinant. Ara, molts d’anys després, quan ja tenc l'edat d'alguns dels protagonistes, encara la trob igual de genial i, malgrat em puc sentir més o menys identificada amb algunes de les seves històries, els sentiments que tenc en front a ells són bàsicament els mateixos que ja tenia en el seu moment. I és que aquesta sèrie és màgica i el pas del temps no es nota gens. Probablement perquè tracta temes universals, amor, amistat, confusió, dubtes, sentiments, inseguretats, vida, mort, aïllament,... però des d’una òptica aparentment senzilla i simple, com si la complexitat de les coses fos inexistent, que fa de cada capítol una petita joia.
Malgrat sempre he volgut ser com O’Connell (vital, independent, idealista –malgrat el seu punt d’incertesa i inseguretat-) crec que ara mateix em sent més identificada amb el Dr. Fleischman: de cop i volta vivint en un món que no és el meu, envoltada de gent que no entenc massa i tractant de sobreviure el millor possible. Les diferències, però, també són clares: jo no he vingut aquí forçada, estic intentant gaudir de la meva estada el màxim possible des del primer moment (a Joel li costa capítols i capítols) i aquí no fa tant de fred, je, je, je. Malgrat això, vos puc assegurar que la fauna que m’envolta és ben curiosa, també. I els esdeveniments surrealistes que m'envolten (alguns dels quals ja he comentat aquí i aquí) podrien donar per escriure una història tan surrealista com alguns dels capítols d’aquesta sèrie.
Per desgràcia, m’he quedat ja sense capítols, en la meitat de la tercera temporada. Oh, llàstima... els he d’aconseguir...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada