CretAquarium

El cap de setmana passat, aprofitant que el temps estava una mica raro i no tenia ganes de voltar pel món, vaig anar a visitar el CretAquarium (Ενυδρείο Κρήτης).

Ja vaig contar per aquí que el CretAquarium pertany al Thalassocosmos, al complexe sobre la mar que hi ha a Creta, a l’est d’Heraklion al qual també pertany l’Institut on ara mateix faig feina. Això, entre altres coses, vol dir que puc entrar-hi gratis! (Per cert, el logo del CretAquarium imita al disc de Festos, però amb perfils d’animalons marins en lloc de misteriosos símbols minoics encara no descifrats).

Només he tardat 2 mesos en aconseguir el paperet que m’autoritzava a entrar “de gratis” i un mes més per trobar una estoneta per anar-hi. Idó, ja hi he anat!

Ja he dit qualque vegada que, en tema d’aquaris, no són gens objetiva: m’encanten, sempre!! I aquest no podia ser menys: m’ho vaig passar genial passejant, fent fotos, mirant peixets, gaudint de la relaxació i bona música (Enya, banda sonora d’“El senyor dels anells”,...). Ai, quin guster... he de tornar un altre dia abans de partir cap a casa!

Bitxets? Més o menys els de sempre: molts d’anfossos gegants, un parell de taurons (que fan les delícies del personal –i són molt agraïts a l’hora de fer fotos-) , sirvioles gegants, moooooolts d’espàrids, llagostes, un bogavant, algunes cigales i, per jo, l’aquari més divertit (i senzill): un parell de pedaços, quatre aranyes, gerrets i qualque moll, interactuant entre ells. Ah, i veure les rates ben amagades sota l’arena també ha estat bé. I un anfós fent ioga, o el que fos que feia col·locat completament en vertical. Un pop. Morenes. Alguns peixets tropicals. Bromers (monísims). I, com a curiositat, el peix lloro cretenc, Spondilosoma cretensis. He trobat que hi havia poques ratjades (dues Raja montagui i una Raja clavata) i tremolors. Ni un gató. Una tortuga (Caretta caretta). Un parell de cavallets. I més bitxos i bitxos i bitxos. Què són de guapos els peixets!

Com a curiositat, l’espai dedicat a l’abocament d’hidrocarburs del Prestige: 7 pantalles mostrant simultàniament imatges del vaixell, dels famosos hilillos, de les manifestacions, del Nunca Mais, mesclades amb imatges de la mar i veus de nins recordant-nos (en castellà, i subtitulat en diferents idiomes a les diferents pantalles) que la mar és de tots.

Deix un parell de fotos (de les moltes que hi vaig fer) i un video d'uns trompeters Macroramphosus scolopax (dels molts que també hi vaig fer!).

Cases a mig fer

Una de les coses que em va cridar l’atenció quan vaig arribar a Creta (sí, una més) és la quantitat de cases a mig fer que et trobes per tot. Hi ha molt d’edificis dels quals s’han construït vàries plantes i només s’habiten algunes. N’hi ha d’altres que deixen els ferros aquests dels pilars, suposadament per construir altres pisos en temps futurs. La veritat, queda bastant anti-estètic, però supòs que és bastant pràctic: se’n fa l’estructura, s’habilita la planta que t’interessa i... ja vendran temps millors.

Em sona que un dia vaig llegir a qualque banda que això ho feien perquè les cèl·lules d’habitabilitat se donen de manera independent als diferents pisos i que el tema d’impostos també va per separat. No sé si és vera o no, la veritat és que no record on ho vaig llegir ni ho he tornat trobar, però el que està clar és que és rar el poble en el qual no trobes una casa així, a mig fer.

Gent que se sol passejar per aquí

Com veureu, aquí a la dreta hi ha un nou apartat que es diu "Gent que se sol passejar per aquí". En principi, podeu apuntar-vos com a seguidors del blog, malgrat no sé ben bé què vol dir això... No sé si és que rebreu un cel (= correu electrònic= e-mail) si jo actualitzo, o no. Jo ja m'he auto-fet seguidora del meu propi blog, més que res per veure com va això (i perquè a ningú li faci vergonya ser el primer). Sé que qualque seguidor (en aquest cas seguidora, i de la família justament) ja s'ha apuntat però no hi apareix i no se sab ben bé perquè... Bé, si veig que això no té molt d'èxit, o la funcionabilitat esperadal, ho acabaré llevant.

Bon cap de setmana! Jo estic entre eufòrica per poder dormir una hora més aquest vespre i deprimida pensant que demà a les 6 de l'horabaixa ja serà vespre tancat.

La foto, feta meva, camí cap a casa, una horabaixa de tardor de fa uns dies, després de la pluja.

Coses que se poden dur en una pickup

Segons un estudi no científic i estadísticament invàlid, 1 de cada 3 cotxes a Creta és una pickup, una furgoneta d’aquelles que surten a les pel·lícules americanes amb la part de darrera descoberta (que també es pot cobrir). Aquesta proporció disminueix segons t’apropes a Heraklion, la capital de l’illa i augmenta (fins 2 de cada 3) als pobles del centre i del sud de l’illa. Això és una foto d'un dia qualsevol (p.ex. ahir) de camí a la feina:

Amb una pick-up, pots transportar de tot: bidons, taules, cadires, fruites, begudes, sombrilles, motos, motors, arbres, ovelles, cabres, gent,... i coses que ni sé identificar. Per desgràcia, no he pogut fotografiar tot el que he vist (això de manar cotxe i fer fotos simultàniament no sempre és possible), però vet aquí un petit mostratge d’alguns dels usos d’aquest meravellós mitjà de transport.

Aquest cretencs són la pera... Encara no els he vist dur a la padrina a la pickup, però estic ben segura que la duen...

Et comences a sentir com un/a autèntic/a cretenc/a quan…

En agafar el telèfon, dius “parakaló”, “ne” o “el·la”.

Et pareix normal que el cambrer tardi més en dur el compte que el temps que has tardat en dinar. I que no es preocupi de demanar-te si vols postres.

La policia fa un avançament per doble línia contínua -sense anar a cap emergència- i no t’entren ganes de fer-li una foto i mostra-li a tothom.

En intentar avançar un cotxe i veure que aquest no s’aparta al voral, penses que haurien de prohibir llogar cotxes als turistes.

Intentes convèncer a les visites de què: i) that thing about the Greek toilets tampoc no és tan anti-higiènic, 2) avançar per doble línia contínua i utilitzar el voral com a carril no només és útil, normal i habitual, sinó totalment imprescindible. Coses que, per cert, tu també trobaves anti-naturals no fa tant.

Jugues a backgammon i opines que s’hauria de convertir en esport olímpic.

Trobes normal poder anar a la platja per octubre. De fet, t'emprenyes si fa mal temps i no pots anar-hi!

No pots viure sense el cafè, frappé és clar!

No t’espantes si, en una carretera perduda per poblets del centre de l’illa, trobes els cartells escrits només en grec (com els de la foto). De fet, els saps llegir sense gaire problema.

Et demanes perquè serveixen els McDonald’s si existeixen els gyros pita.

T’atures en mig de la carretera, fas un gir cap a l'altre sentit -en línea contínua, és clar-, se’t cala el cotxe, tornes arrancar, voltes i continues la teva marxa en sentit contrari i no te sorprèn que, de la cola de cotxes que has provocat en els dos sentits, ningú no et piti.

Beus cervesa Mythos.

Decideixes no posar el despertador per l'endemà, malgrat sigui dia laborable.

Quan manes cotxe, fas una altra cosa a la mateixa vegada (xerrar per telèfon, menjar, beure, consultar el mapa) i quan veus qualcú que fa dues coses (a part de manar, és clar, p.e. xerrar per telèfon i treure el braç per la finestra) te pareix admirable (i no perillòs).

La majoria de gent que t’envolta se’n diu Kostas, Dimitris, Giorgos, Evangelina, Maria o Sofia. I els seus llinatges acaben en –akis.

Te’n recordes que hi havia una cosa que es deia “tenir horari fixo per anar a la feina” (o per dinar) però no recordes exactament en què consistia.

Al súper, al bus o al carrer es dirigeixen a tu en grec. Ja no tens cara de guiri! I, malgrat només entens una de cada cinc paraules, somrius amablement, contestes “ne, ne” i quedes com una reina!

"La Trilogía de los Trípodes" de John Christoper

Al poc d’arribar aquí, xerrant un dia sobre llibres de ciència-ficció amb el meu veïnat, vaig recordar aquesta trilogia que havia llegit durant la meva adolescència i que, en cert mode, va ser responsable de la meva posterior afició a la ciència-ficció. De cop i volta, vaig sentir unes ganes horribles de tornar-la llegir i, com que els llibres “físics” es trobaven a més de 1000 Km d’aquí, vaig aconseguir-la com a llibres electrònics.

Aquesta trilogia està formada per tres llibres “Las Montañas Blancas”, “La ciudad de oro y de plomo” y “El estanque de fuego”.

Aquesta trilogia conta la història de Will, un jove que viu en una època “futura”, en la qual els trípodes, suposats robots de tres potes, dominen el mon i els humans viuen com al segle XIX, sense cap signe de tecnologia o modernitat. Quan fan 14 anys, aquests trípodes col·loquen als humans una placa al cap, moment en què els joves deixen de ser nins i es converteixen en adults... i esclaus. Però Will se planteja dubtes sobre el mon que li envolta, sobre el perquè de la placa, qui són els trípodes, si són robots o són només vehicles. Arrel del seu encontre amb un estrany home que pareix boig, la vida de Will canvia totalment.

El primer llibre és una fugida, rebelió, una cerca de llibertat individual. El segon és coneixement, aprenentatge. El tercer és lluita, la cerca de la llibertat global.

He gaudit tant, o fins i tot més, amb la re-lectura d’aquest llibres. Són magnífics. Malgrat etiquetats “per a joves”, crec que són llibres que et poden agradar a qualsevol edat. L’evolució del protagonista és clara, igual que de la història. Des d’un primer llibre més exploratori, d’aventura pura i dura, fins a un darrer llibre molt més reflexiu, sobre tot el capítol final, que et deixa un gust agredolç quan l’acabes de llegir. Els dos primers llibres els vaig devorar, el tercer no tant: recordava perfectament el final, sabia que m’havia emocionat tant que em va fer plorar (i són pocs els llibres que m’han fet plorar, 3 si no record malament) i no estava segura de voler acabar-lo. Però ho vaig fer i aquesta vegada em vaig emocionar tant com la primera -o les anteriors, perquè crec que d'adolescent els vaig llegir més d'un pic-.

Per cert, que circulen moltes referències per la xarxa d’una suposada adaptació al cinema de la trilogia... no sé si qualque dia ho veurem, perquè ja fa anys que se xerra d’això i no s’ha fet res. També sé que hi ha una precuela “When the tripods came”, però no he tingut nassos de trobar-la... llàstima...

Per cert, les fotos les he tretes d'aquí, aquí i aquí. Són les portades dels llibres que jo tenc a ca nostra... Quin goig veure-les de nou!

Tardor

Tardor és quan et poses aubarques i calçons d’estiu i plou. O quan et poses vaqueros i esportives i fa un sol escarrufant.

Tardor és quan, de tornada a casa a peu, sents trons i veus llamps i no dus paraigües.

Tardor és quan, després de passar-te una bona estona rentant roba a mà (perquè utilitzar la rentadora de l’amo és més difícil que demanar audiència papal) i deixar-la penjada, es passa tot el dia plovent (mentre estàs a la feina). Dit d’una altra manera: quan despenges la roba està més banyada que quan la vares penjar.

Tardor és caminar esquivant caragols, perquè no t’agrada el renou que fan si els trepitges (cric-cric-cric).

Tardor és quan dus durant una setmana el paraigües a la motxilla i no plou. O quan finalment el treus, comença a ploure.

Tardor és quan vas caminant i surt aigua de la punta de les teves aubarques.

Tardor és quan fa sol i et poses les ulleres de sol, per tornar-te-les llevar un segon després perquè s’ha tornat ennuvolar.

Tardor és quan passes fred el vespre que et poses el pijama d’estiu i calor el vespre que et poses el pijama d’hivern.

Això és la tardor.

O és mala sort?

¡Oh, el sonido...

"¡Oh, el sonido de las gaitas! Tan hermoso que era imposible describirlo."
(Diane Setterfield, "El cuento número trece")

Ja prenc cafè...

... frappé, és clar.

Jo que no prenia mai café, he caigut.

Tot sigui per tractar d'evitar l'inici d'hivernació que m'amenaça d'ençà s'han acurçat els dies i no fa tanta calor (eufemisme per dir que ha arribat la tardor).

Ja sóc una experta en fer frappés. Això sí, ben personalitzats: poc café i molt de sucre!

A les fotos, el café instantani que es fa servir per preparar els frappés i la versió fast-drink que es ven per tot arreu (per si sents la necessitat imperiosa de prendre un frappé i no hi ha una cafeteria a prop!).

Santorini

Ja que el cap de setmana se m’ha fotut (jo hauria d’estar ara a la illa d’Ios, però el temporal marí ho ha impedit), aprofitaré per recordar una altra illa on vaig estar fa dues setmanes en companyia de les meves visites: Santorini.

Santorini és un petit arxipèlag de les illes Cíclades, un destí turístic molt important, cosa que no el fa desmerèixer en bellesa i màgia. I què ho fa tan especial? Santorini (de Santa Irene) és un volcà, un volcà enfonsat.

Diuen que la seva erupció va ser responsable d’un tsunami que va fer malbé a la civilització minoica de Creta. Una erupció brutal que va enfosquir el cel terrestre durant alguns dies. També diuen que podria ser la famosa Atlàntida perduda. Sigui com sigui, és una illa preciosa, amb uns penya-segats sorprenents, plena de roca volcànica i salpicada de casetes i esglèsies blanques amb finestres i teulades blaves, tan típiques de les postals i anuncis turístics grecs. Blanc i blau dels edificis, la mar i el cel, negre i vermell fosc de la terra i les roques. El contrast de colors és fabulós.

És un lloc per anar-hi, per passejar, per gaudir sense presa, i millor en temporada baixa. Sí, hi ha molt de turistes, sí i probablement sigui així tot l’any, però així i tot val la pena anar-hi.

Jo vaig gaudir moltíssim de fer fotos i més fotos. Cada poble, cada terrassa, cada casa, cada color, cada indret és per recordar. No m’hagués importat quedar un parell de dies més.

That thing about the Greek toilets

M’ha costat una mica trobar-li un títol a aquest post i al final he recorregut a l’expressió que una amiga anglesa va utilitzar per definir una peculiaritat d’anar al lavabo aquí a Grècia.

I què té d’especial anar al lavabo a Grècia? Idó que no pots tirar cap paper al wàter. Cap. I no estic xerrant només d’un mocador que utilitzes per sonar-te el nas o per llevar-te el maquillatge (com en aquell anunci d’estalvi d’aigua que deia “total, no pasa nada”). No, estic xerrant de qualsevol tipus de paper, incloent el que s’utilitza quan (precisament) vas al lavabo.

Aquesta va ser una de les coses que més en va cridar l’atenció en arribar a Creta. En un principi, pensava que that thing about the Greek toilets només passava en el meu apartament –ni és luxós ni ultra-modern precisament-, però després vaig veure que també era habitual a bars, tavernes, a l’Institut on faig feina i a tota banda on hagi un lavabo (malgrat sigui d’aquest que només és un forat en terra, que també n’hi ha). Després, vaig pensar que només passava en aquesta illa, no tan avançada (en molts d’aspectes) com la resta d’Europa, però em vàrem dir que no, que that thing about the Greek toilets també succeeix a Atenes . Jo, que hi vaig estar fa un any, no ho record, però m’hauré de fiar de les meves fonts d’informació.

No vull convertir aquest post en un post escatològic ni xerrar sobre la (falta d’) higiene de that thing about the Greek toilets, sinó que volia aprofitar per mostrar la varietat de ferratines que existeixen per recordar als autòctons i (supós que sobre tot) als al·lòctons that thing about the Greek toilets. N'estic fent una col·lecció de fotos d'aquestes.

I ja sabeu, donde fueres...

Llibres que han viatjat fins a jo

Ara que ja no em quedava per llegir cap dels llibres que varen viatjar amb jo, i aprofitant les visites de la setmana passada, tenc una nova fornada de llibres per llegir!

- Villa Diamante de Boris Izaguirre (cortesia de mu mare)

- Moby Dick de Herman Melville (en anglès)

- El Señor de los Anillos I. La comunidad del anillo de J. R. R. Tolkien (que ja el llegit, però repetiré)

- El Señor de los Anillos II. Las dos torres de J. R. R. Tolkien (que vaig començar llegir i no vaig acabar mai)

A més, fa ja unes setmanes, vaig comprar un altre llibre que encara no he llegit:

- The Island de Victoria Hislop (l’illa a la qual es refereix és, òbviament, Creta)

Encara no he començat cap, no sé per on fer-lo. Deixaré un pel (llarg) viatge de tornada.

Frappé

Fa uns anys, durant un estiu, es va intentar posar de moda un cafè de Nescafé que es deia Nescafé frappé. Era un d’aquest invents que es treuen cada certs temps i que simplement no funciona, per motius no sempre clars. Per això, quan vaig arribar aquí, em va sorprendre descobrir que el cafè frappé és quasi, quasi, la beguda nacional de Creta i, per extensió, de tota Grècia.

No ets un cretenc vertader si no dus un frappé a la mà i atures la teva jornada laboral vàries vegades al llarg de dia per preparar-te un parell de frappés. Hi ha una frappe-mania absoluta. A la feina, a primera hora del dematí cretenc (és a dir, devers les 10 i mitja), només veus arribar cares adormilades aferrades a un frappé. I hi ha més màquines estranyes per preparar cafè que aparells científics. Per tot venen no només els tassons allargats amb un tap esfèric i un foradet per ficar la palleta i preparar-te el frappè quan vulguis, sinó també tassons més petits amb el cafè en un sobret, on només falta ficar-li aigua freda i tens un frappé instantani, com si d’una vulgar fast-drink es tractàs.

Jo, que no sóc gens cafetera, estic disposada a provar el frappé només per integrar-me i sentir-me una mica més cretenca. Si des de que estic aquí he canviat tant que ja veig la vida amb parsimònia, prenc cervesa Mythos i menj cogombre, el següent pas és, òbviament, prendre cafè frappé. Jur que ho intentaré.

La foto, d’ahir a Heraklion, d’un frappé en mig d’una obra.

Setmana llarga aquesta, plena de turisme involuntari i obligatori (sí, sí...) i una mica de feina a hores intempestives...