Quan fa un dies vaig dir (escriure) que mai més tornaria a xerrar (escriure) de Creta, no em pensava que incompliria la meva intenció tan prest... però, és clar, en aquell moment no vaig recordar que precisament estava llegint un llibre sobre Creta així que... com no hauria de xerrar d’aquesta illa que va ser ca meva durant varis mesos?
En realitat, la illa a la qual es refereix el títol d’aquest llibre no és Creta (com erròniament em pensava), sinó que és Spinalonga, un illot fortificat situat a l’est de Creta, al Golf de Mirabello, que vaig tenir ocasió de visitar en una de les setmanes més surrealistes que vaig viure a mars cretenques.
Aquest és un dels (dos) llibres que vaig comprar durant el meu exili i, estant allà, record que no vaig sentir massa temptació de llegir-lo. Vull dir, el tenia i el volia llegir i el fet que fos en anglès m’aturava una mica perquè em passava el dia “vivint” en idiomes forans, així que els moments de relaxació necessitava desconnectar i tornar a alguna llengua més familiar per jo. En tornar, també varen passar un parell de mesos abans de què decidís agafar-lo: sincerament, em feia peresa llegir un llibre tan llarg en anglès. Però quan finalment l’he agafat m’he adonat que em vaig oblidar ben ràpidament en quin idioma estava escrit de tant que em va enganxar la història.
El llibre comença amb n’Alexis, una jove anglesa de mare grega que viatja a Creta de amb el seu al·lot. Allà, coneix na Fotini, una amiga de la seva mare, que serà qui li conti la història de la seva família, història que la seva mare no li ha volgut contar mai, i de la seva relació amb l’illot de Spinalonga. Però aquesta no és només una història familiar, sinó que és la Història de Creta i de Spinalonga durant el segle passat. Esdeveniments històrics com ara la batalla de Creta o el paper que va jugar Spinalonga com a colònia de leprosos es mesclen amb la vida d’una família marcada pels secrets, el sofriment, l’amor, la passió i, sobretot, per la cerca de la felicitat.
M’ha encantat aquest llibre, no només perquè conta històries d’un lloc on he estat, perquè he reconegut paisatges, llocs, actituds i històries que també jo vaig veure i viure, sinó perquè la història que conta és amena, interessant, realista i cruenta, sense caure massa en tòpics i aprofitant al màxim la complexitat d’una illa, una cultura i uns esdeveniments històrics que marquen la vida d’aquesta família. He plorat molt amb aquest llibre i feia molt que un llibre no em feia plorar.
La imatge que el llibre transmet de Spinalonga concorda molt bé com la que ens va voler ficar la guia que ens va acompanyar en la visita a l’illot: Spinalonga no era una presó on als leprosos malvivien i mal-morien, no. Spinalonga era una comunitat viva, activa, un poble en miniatura, amb les seves normes, el seu mercat, les seves tendes, escola, església, hospital i fins i tot cinema. On havia mort, sofriment i dolor, però també on havia energia, esperança i ganes de viure. Era una comunitat amb un mal comú, una malaltia, la lepra, però era gent que volia viure, volia creure en el seu futur i, alguns, ho varen aconseguir.
Recordo que un dels guies contava que la seva padrina havia viscut a Spinalonga i, després de l’arribada definitiva de la seva cura, havia abandonat l’illa (avui dia un illot abandonat envoltat d’aigües cristal·lines i objecte d’excursions turístiques) i encara vivia. De vegades, se’m fa curiós lo a prop que tenim la Història i que molt sovint ni ens adonem...
Les fotos, fetes a Spinalonga, durant l'estiu de l'any passat. Fa tant de temps ja!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada