A la mar veneciana

Per si qualcú no s’havia adonat, m’encanta viatjar. Fins i tot per motius laborals. Sobre tots si aquest motius laborals venen precedits (o seguits) de dos dies de turisme. I si és en una illa, millor que millor.

Primera impressió de Venècia: els mosquits me massacraren. Ops, quina por. Però només va ser la primera horabaixa, en arribar... sis picades de no res que em varen fer sofrir una micona.

Segona impressió de Venècia (després d’una hora i quart a un vaporetto): ooooh! ooooh! (arribada a la plaça Sant Marc), oooooh!, ooooh! (caminant per la plaça Sant Marc).

Tercera impressió de Venècia (ja sota la llum del sol): Què bonic, què bonic, què bonic! Això és com Chania (la ciutat més guapa de Creta), però en gros. I amb canals. I sense cotxes. I amb barques. I en italià. Però preciós, igualment preciós. Especial, colorit, màgic.

Quarta impressió de Venècia: m’encanta tot: el menjar, la gent, els carrers, els canals, els ponts,....

Cinquena impressió de Venècia: sobren turistes. Ah, que jo també sóc turista! Però només t’has de desviar de la ruta típica, cap a un altre carreró i és el paradís de la tranquil·litat.

Sisena impressió de Venècia (després de descobrir el lloc de la reunió): com pot ser que la reunió sigui a l’únic lloc lleig de tota Venècia?

Setena impressió de Venècia (després de l’arribada de l’ona de fred): fa molt de fred! Fa molt de fred! Fa molt de fred!


És un privilegi passejar per la plaça de Sant Marc de camí cap a la feina durant cada dia d’una setmana de la teva vida, a primera hora, quan quasi no hi ha turistes.

És un sacrilegi passar 3 dies i mig tancada a una sala, discutint coses que no canviaran ni milloraran el món, mentre allà defora continua la vida a una de les ciutats més meravelloses del món.

És un plaer retrobar-te amb vells coneguts, dels quals fa més d’un any que no sabies res.

És una llàstima que s’hagi de discutir tant amb una gent amb la qual t’estimaries més sortir de copes o a sopar.

Viure. Gaudir. Què més hi ha?