Cerqueu les semblances i diferencies entre les dues fotos d’aquí a dalt.
Semblances: totes dues són icones de Sant Jordi.
Diferències: la imatge de l’esquerra la vaig prendre a la Catedral de Varna (Bulgària), a meitat de maig; la imatge de la dreta la vaig prendre a una petita església aferrada a la mar a Gouves (Creta, Grècia), a principis de juny.
Una vegada més, Creta i les seves casualitats.
Després de trobar-me això i de descobrir-me a jo mateixa mirant icones ortodoxes a una tenda a Iraklio (Creta) vaig pensar que, per qualque motiu, havia d’aconseguir un de Sant Jordi.
Ben pensant, Sant Jordi és un dels meus sants preferits: això de què celebrem el seu sant amb un descompte en llibres m’encanta. A més, tota la història de matar a un drac em pareix meravellosa. Un sant matant un drac! No és fabulós?
Així que ara tinc aquesta petita icona de Sant Jordi ocupant un lloc privilegiat a ca nostra.
diumenge, 25 de juliol del 2010
Sant Jordi
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Benvolguda Bea, no sóc un expert en icones però si qualque cosa te puc dir és que la semblança entre les icones de Bulgària i Creta no són, ni de bon tros, casuals. Bizanci al S.XI eren poques les persones que sabien llegir i escriure, com a la resta d’Europa i hom entenia el significat de les icones només vegent-les. Resulta que les icones bizantines són representacions rígides amb una càrrega teològica i catequètica força important en un temps en què hom, encara que analfabet o justament o per això, entenia molt bé els símbols i les imatges que veia. Coses com la postura de les mans dels personatges o els colors o els objectes que porten o el vestit són gairebé sempre els mateixos atès que cada element vol dir qualque cosa. El color daurat representa la santedat, si el personatge porta un bastó significa que és enviat a una missió (va de camí), si sosté una palma vol dir que és un màrtir, si se veuen cases volen representar Jerusalem (pensem la impressió que feia als pel•legrins europeus visitar aquesta gran ciutat amb edificis i esglésies i monestirs fets de pedra en l’època en què les ciutats d’Europa eren poca cosa més que quatre cabanes fetes de palla i fusta) i així… el pintor d’icones era molt conscient que no podia sortir-se d’uns marges estètics i teològics. La pintura “litúrgica” encara es realitza en funció de la revelació, l’Evangeli (o bona notícia) de Crist mort i ressuscitat, i no és la finalitat estètica en si mateixa sinó un mitjà per arribar a Déu, i no era estrany els artistes que les feien fessin dejuni i profunda oració abans i durant el seu treball, per tal d’alliberar l’ànima de la terrenalitat. Per aquest motiu les catedrals gòtiques europees són tan altes, perquè ens fan elevar la vista i l’esperit cap al Cel, és a dir a Deú. Perdona'm l'extensió.
Miquel fabioler
Hola Miquel, gràcies pel teu comentari. Òbviament, ja sé que les semblances no són casuals, però aquest blog pretend donar una visió personal a la realitat, no només mostrar-la tal i com és. Per això em permeto aquest tipus de llicències, diguem-lis poètiques. O humorístiques.
Publica un comentari a l'entrada