Mars catalanes

Passejar al costat de les mars catalanes és ja quasi un costum. Tornar-hi és una mescla de goig i disgust. Goig perquè, de vegades, si els astres estan al meu favor, tinc l’oportunitat de tornar a alguns dels llocs als que hi tornaria sempre. Disgust perquè els dies se fan llargs, la feina esgotadora i les hores i hores a la carretera fan que l’eficiència de la feina sigui bastant limitada. Al final, el que importa és que els objectius de la feina es compleixen. Al final, el que importa és que la proporció de moments de goig sigui superior a la de moments de disgusts.

En aquest viatge, he recordat lo molt que m’agrada viatjar tota sola, organitzant el meu viatge com jo, i només jo (i les circumstàncies!) he decidit, conduint quilòmetres i quilòmetres amb l’única companyia de la meva música, cantant, cantant i gaudint. Gaudint, simplement.

En aquest viatge, he retrobat a vells amics i coneguts, a gent que feia molt que no veia (fins i tot, a gent que no veia des del meu exili cretenc!), a gent que fa poc que he conegut i a gent que vaig conèixer allà mateix.

En aquest viatge, he pensat molt i he deixat de pensar. He parlat molt i he escoltat més. He dinat i sopat tota sola i acompanyada. He fet cafès entre converses de feina o converses d’amistats. He vist, he sentit, he treballat i, perquè no, he somiat.

Cada viatge és una nova aventura, un misteri, una sorpresa, un goig i una incertesa. Cada dia és una nova aventura, un misteri, una sorpresa, un goig i una incertesa. Cada dia és un nou viatge.